L’única vegada que he visitat Seattle, justament un estiu d’ara fa vint anys, feia un sol que petava. Durant quatre dies seguits, i jo passejant sense samarreta per la Meca dels meus aleshores ídols grunge. És per això que la meva imatge de la ciutat, una de les més boniques dels Estats Units, la recordo assolellada i lluminosa, tot el contrari de com la retrata la que, sens dubte, és una de les sèries actuals més fascinants de la televisió: The killing, adaptació de la sèrie danesa Forbrydelsen. La veritat és que mentre devoro els capítols sovint em ve a la memòria aquell viatge, però també el que un simpàtic cambrer d’un Starbucks (allà va sorgir el primer establiment de la cadena) ens va comentar: la sort que teníem amb el temps, perquè dels dotze mesos que té l’any, onze se’ls passen sota la pluja. I no només això, sinó que, potser per això, ens va insinuar com això incidia no només en l’estat d’ànim, sinó també en una terrible estadística que pesava sobre la ciutat: el trist honor de ser la ciutat amb l’índex de suïcidis més alt dels EUA… Aleshores ho vaig entendre tot: Kurt Cobain que estàs en el cel!
A l’antítesi de com l’han fotografiat sèries com Anatomia de Grey o com ben segur que ho farà l’adaptació cinematogràfica de 50 ombres de Grey (per què tots es diuen Grey a la capital de l’estat de Washington?!), The killing ha obviat completament l’atractiu urbà i natural que envolta la ciutat per fer sortir el seu costat més fosc, enfocant l’acció en els racons més sòrdids, allà on el lumpen habita, aquells ravals on rarament els turistes pul·lulen. I sempre amb aquella pluja persistent. Com una gota malaia que se’t fica dins el cos per anar-te minvant psicològicament… Ara, tot just, acaba de finalitzar la tercera temporada i només podem dir que esperem que no pari de ploure mai a Seattle!
Dec ser un home de poca fe (segur), perquè la veritat és que, després que la segona temporada conclogués de forma magistral, era dels que van aplaudir la decisió d’AMC de liquidar-la. També, ho confesso, em vaig emprenyar quan al cap de poc temps la mateixa productora va decidir ressuscitar-la del cementiri gràcies a un acord amb Netflix. Vista The killing 3, només puc fer que flagel·lar-me, i no a l’estil d’en Grey a la seva amant, sinó més aviat a la manera d’en Salvatore d’El nom de la rosa, perquè és tant el que m’ha donat aquesta temporada que ja la tinc situada dalt de la meva llista personal de sèries preferides de l’any. El perquè? Us en faig cinc cèntims, i sense espòilers:
1. Els protagonistes. Linden & Holder. Holder & Linden. Interpretats per Joel Kinnaman i Mireille Enos, ens trobem amb dos personatges complexos, ombrívols, que se situen com el pal de paller de la sèrie, per damunt de la història, vertebrada amb una trama que en alguns instants sembla talment un McGuffin, una trama secundària al gran relat que esdevé la relació d’aquesta parella que arrossega moltes maletes del passat. Un llast pesant que va emergint i que aporta complexitat al dibuix dels personatges, marcats per la fragilitat emocional. Més que mai, en aquesta temporada els protagonistes tocaran fons, a mesura que la química entre ells creixi.
2. Els actors. A banda de Kinnaman i Enos, per la tercera temporada s’han incorporat nous actors, alguns de pes com ara Elias Koteas, un habitual de directors de la talla de David Cronenberg i Atom Egoyan. Koteas encarna el tinent de policia, un personatge que donarà molt joc a la història perquè va ser l’excompany de patrulla (i una mica més) de Linden. També cal destacar el paperàs de Peter Sarsgaard, com a reu del corredor de la mort en una de les trames paral·leles que han marcat la temporada. Els diàlegs del condemnat a mort i Linden esdevenen un homenatge implícit, de caire més realista, a les converses Lecter-Clarice d’El silenci dels anyells. Menció especial també es mereixen les actrius que interpreten les noies del carrer, sobretot la que encarna Bullet (Bex Taylor-Klaus), que sap dotar el seu personatge d’una gran força, complexitat i sensibilitat.
3. La trama. Quan semblava que la cosa ja no donava més de si després del cas de la filla dels Larsen, va i els guionistes es treuen el pes d’elaborar un bon remake per esbossar una història pròpia, més americana que no pas danesa, d’allò més sòrdida i punyent. El cas ens porta a descobrir un retrat social vergonyant, com és el que afecta un munt d’adolescents que viuen als carrers dels baixos fons i pernocten (si tenen sort) en albergs socials, i que es malguanyen la vida exercint la prostitució. Vides trencades que somien un futur millor, però que un assassí en sèrie s’encarrega d’esbocinar. L’esmentada trama paral·lela del corredor de la mort és complementària i, si bé al principi pot semblar sobrera, cap al tram final es converteix en un relat commovedor, gens pamfletari, i per això superior fins i tot a les darreres aportacions sobre aquesta temàtica al panorama audiovisual (com les de Clint Eastwood).
4. La simbologia. Si hi ha dos contes infantils clàssics que sempre m’han captivat són El flautista d’Hamelin i La Caputxeta Vermella. El primer, fascinant, esdevé aquí el referent universal d’aquesta història sòrdida en què algú, com el protagonista de la faula dels germans Grimm, s’endú el jovent de la ciutat com a mostra de venjança en algun lloc recòndit dels boscos i muntanyes (que als voltants de Seattle n’és ple). El segon, dels més terrorífics que es poden explicar a un infant, es percep al tram final per fer-se evident, precisament, en el darrer capítol, titulat Road to Hamelin.
5. La ciutat. Seattle. Si com dèiem ens la mostren sovint de nit i sota una pluja constant, a mesura que avança el metratge va apareixent més llum solar. Malgrat que no és la imatge de postal que hauria rodat Woody Allen, el seu poder magnètic encara em persegueix. Plogui, nevi o faci sol.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn