Sens dubte, si hi ha una ciutat que s’ha convertit en un plató cinematogràfic, és Nova York. I dins d’aquest set de rodatge, en ocasions reiterat i explotat, hi destaca un espai tancat, el de la Grand Central Terminal, també coneguda popularment com la Grand Station. Un lloc que suposa l’arribada de gent d’arreu a la gran ciutat, de confluència de persones, d’anades i tornades, de rius de turistes, en definitiva, un lloc que ha donat molt de joc al cinema.
Ara, la Grand Station celebra el centenari, i és un bon moment per recordar algunes de les pel·lícules que l’han utilitzat, amb tot el sentit de la paraula, com un dels seus espais per rodar-hi.
Els intocables d’Eliot Ness
Possiblement ha estat Brian de Palma qui millor ha integrat una estació dins un dels seus films. I és que a Els intocables d’Eliot Ness la part fonamental del clímax utilitza l’escenari d’una estació com si es tractés d’un personatge més. Amb el temps, molta gent s’ha pensat que aquella escena estava rodada a Nova York, però evidentment la lluita de Ness era a Chicago, i per tant es va rodar a la Chicago Union Station.
Tot i això, l’escena més recordada del film protagonitzat per Kevin Costner es desenvolupava sota les notes musicals d’Ennio Morricone a les escales d’accés a l’estació i amb el característic rellotge marcant que ha arribat l’hora de la veritat. Tampoc ningú oblida que l’autor fins i tot va més enllà i va utilitzar les escales com un homenatge cinèfil a El cuirassat Potemkin.
Atrapat pel passat
Si els Intocables és imprescindible dins la filmografia de De Palma, no ho és menys Atrapat pel passat. I l’autor insisteix en les estacions, en aquest cas sí que aposta per la Grand Station. L’agonia final del protagonista, aquell Carlito Brigante que no havia estat capaç d’allunyar-se de la seva antiga ombra, posa punt final a l’estació de Nova York. És extraordinària la força visual del contrast que té la duresa de l’estació subterrània amb un pòster on es veu un paradís perdut. Suposadament és la publicitat de les illes Bahames, lloc de somni impossible d’un protagonista ja moribund.
El rei pescador
Si De Palma i Hitchcock han estat els directors que més suc han sabut treure a la terminal, podríem dir que qui n’ha tret més màgia ha estat Terry Gilliam. A El rei pescador els transeünts es transformen en ballarins que naveguen per un mar de gent, mentre Robin Williams, amb la seva mirada perduda, és capaç de trobar l’amor a primera vista. Tan sols és una escena d’un parell de minuts, però amb aquesta estona n’hi ha prou per entendre què representa aquest espai dins d’una ciutat tan cosmopolita com és Nova York.
Con la muerte en los talones
En aquest film protagonitzat per Cary Grant, Alfred Hitchcock ens va deixar algunes de les millors escenes i més recordades al llarg de la seva filmografia. No triguem a trobar dins la memòria el moment de la persecució de l’avioneta o el final a la característica muntanya Rushmore; però també té un moment destacat la fugida del protagonista entre el gruix de gent de l’estació. Sota la mirada amagada d’unes ulleres de sol negres, Grant es desfà dels seus perseguidors i fins i tot té temps per posar-hi un xic d’humor quan parla de la sensibilitat dels seus ulls al responsable d’un punt d’informació.
L’home que sabia massa
Més Hitchcock, i fora de les brillants actuacions dels seus protagonistes el film deixa moments genials i també recordats per la seva planificació. Malgrat que té escenes genials al principi al Marroc, també destaquen els escenaris de la capella fosca i lúgrube, el moment al Royal Albert Hall o la part final a la casa de l’ambaixador. Tot i això, Hitchcock torna a fer sevir com a espai l’estació de Nova York, presumiblement perquè alguna cosa hi trobava d’interessant, ja que repetia després de fer-ho a Recuerda i encara hi tornaria amb una altra obra mestra com és Con la muerte en los talones.
Superman
Quin és el millor lloc on es pot amagar? Doncs el Lex Luthor del Superman de Richard Donner responia a aquesta pregunta creant en el seu amagatall just sota de l’estació. Des d’allà, l’home calb que interpretava Gene Hackman, era capaç de tenir damunt del seu cap milions de persones cada dia i mantenir la intimitat necessària per establir els plans contra el seu arxienemic, l’home de ferro.
Arthur (2011)
Si per algun fet concret destaca aquest espai és per la transició de gent i el pas de milions de persones cada dia. Fa un parell d’anys, l’actor que es posava a la pell del solter d’or anomenat Arthur, Russell Brand, organitzava un sopar romàntic al centre del hall de l’estació. Suposa una imatge impagable, deixar buida l’estació, sense ningú, ni una ànima, era un repte tan gran com el que va realitzar en el seu moment Tom Cruise a Vanilla Sky quan va buidar un espai tan transitat a la ciutat com era Times Square.
Arthur no passarà a la història del cinema, ni tan sols com un bon remake de la pel·li de Steve Gordon, però sí que destaca per aquesta escena, que es pot considerar única.
De CSI a Mad men
En un moment creatiu com el que travessa la petita pantalla, és inevitable que els guionistes de les millores sèries de TV pensin en aquest espai com a escenari. Algunes sèries d’èxit tenen com a teló de fons la ciutat de Nova York, aquest és el cas de produccions CSI NY, Sexo en Nueva York i Mad men. En més d’un capítol han traslladat escenes a l’estació de referència dins la Gran Poma.
Armageddon
Però sempre hi ha algú que també ha estat capaç de destruir-la. Michael Bay fa aprofitar el seu particular Armageddon per posar fi a l’estació i tot el seu entorn. La Grand Station va trigar quasi 10 anys a aixecar-se, i Michael Bay va ser capaç de enderrocar-la en poc menys de 10 segons. Destruir per destruir, no hi ha millor manera de buscar un punt de referència per escenificar que s’acosta la fi del món.
