L’estrena de Pacific rim, el darrer treball de Guillermo del Toro, ens serveix per analitzar, després de valorar en dos articles anteriors els orígens del gènere i el mateix film, com els universos digitals, lògicament, s’han acabat imposant; de la mateixa manera que cada vegada és més complicat trobar una cabina telefònia i ja no dic rebre una postal o una carta. Pacific rim té molt de liquidació d’aquesta ja clàssica fisicitat. I és que, per a molts, encara perviu una mica, només una mica, la necessitat de buscar, encara que sigui en el subconscient -especialment la generació que hem crescut entre aquests dos mons: el físic i el binari- la percepció que estem davant d’una cosa real i que aquesta es podria tocar; un univers allunyat de les paletes de colors de la infografia. Peter Jackson, en la seva adaptació de les obres de Tolkien, amb El senyor dels anells i El hòbbit, ha sabut, com a bon fill d’aquesta generació bastarda, combinar la fisicitat dels espais naturals amb les maquetes i els universos digitals. De moment, encara perviuen creadors que necessiten traslladar espais de textures físiques, però això no deixa de ser també un miratge. I és que Jackson o Burton, per posar dos exemple, són uns grans defensors de no deixar-ho tot en mans de les textures i malles de colors digitals, sinó de combinar-ho amb decorats o maquetes fets de veritat, reals, encara que després siguin traslladats a aquest gran engany que és el cinema. El resultat és sosprenent i, a la vegada, encara ens meravella a molts de nosaltres descansar, només un mica, de tanta paleta de colors. És un miratge, és clar, perquè ja no hi ha marxa enrere i la prova la teniu en aquest treball, Pacific rim. El treball de Del Toro, i ja admetem que és una excusa, ens permet, a la vegada, retre un homenatge al pare absolut de tot plegat, fins i tot de Godzilla: el mestre Ray Harryhausen.
El valor d’unes mans
Quin preu tenen les mans d’un artista? Es fa difícil valorar-ho. Però aquest és l’instrument a través del qual els creadors traslladen la seva creativitat i, en conseqüència, la seva obra a l’univers físic. El productor habitual del desaparegut Ray Harryhausen, Charles H. Schneer, va decidir assegurar les mans del mestre per un milió de dòlars. Totalment comprensible si tenim en compte que elles eren les seves pel·lícules. Unes mans, les del mestre, que amb la tècnica del fotograma o fotograma (Stop Motion) donaven vida a criatures impensables i impossibles. Unes creacions construïdes a escala, que vivien en un plató i que, en conseqüència, eren reals més enllà del cinema i del mateix film. Unes criatures molt diferents, quant a estructura corpòrea, de les que ara viuen en un món digital, que va més enllà del cinema, i nidifiquen a les cònsoles, salten a la publicitat i fan esclatar exponencialment l’espectacularitat a la televisió, que fins ara era la germana pobra. En tot cas, aquella va ser una època en què tot estava per inventar; en què encara feia molt pocs anys que George Mellies meravellava amb les seves propostes cinematogràfiques, les quals bevien del circ i del teatre, i que avui ja ens semblen protohistòria. Ara no cal assegurar les mans d’un mestre i, posats a fer, l’ordinador només és un cabàs i el film es pot guardar en discos durs de seguretat. Ara un ja no és indispensable perquè l’ordinador ha matat els déus.
El testament del mestre
És absolutament impensable que George Lucas, Steven Spielberg, Tim Burton, Peter Jackson o el mateix Del Toro, i tants i tants directors o guionistes, alguns dels quals han revolucionat el cinema les darreres tres dècades, no hagin somiat davant de les meravelloses criatures fantàstiques i universos creats pel desaparegut mestre dels efectes especials, Ray Harryhausen ( Los Angeles, 1920- Londres, 2013). Si algú es pot considerar Déu, quant a creador de mons i criatures, aquest és sens dubte el mestre Harryhausen. Es va retirar el 1984, després de molt més de quatre dècades donant vida a animals antediluvians, criatures mitològiques i extraterrestres -extraordinari el naixement de Yimir, A 20 milions de milles de la terra – i deixant-nos un llegat fundacional inesborrable de l’imaginari col·lectiu. Harryhausen va ajudar a somiar nens de totes les edats durant generacions; i aquests, un cop crescuts, ja no hem pogut mai més deixar de meravellar-nos, encara que potser sigui per nostàlgia, no dic pas que no, amb les seves criatures; unes creacions ara ja devorades per les flames dels universos digitals, dels quals ell, per cert, no va renegar mai.
Amb només cinc anys Harryhausen va veure El món perdut, amb els trucatges del que seria el seu mentor, l’extraordinari i mai ben reivindicat Willis Harold O’Brien, que va donar vida a King Kong. O’Brien és el gran marginat. Per cert, aquest bastard es compromet a fer un post només per a ell, que ja va sent hora. Harryhaussen, després d’aprendre al costat del seu mentor, eclosiona amb la fundacional El monstre dels temps remots (1953), pare i mare del Kaiju Eiga i de Gojira; després vindran La terra contra els plats voladors (1956), la qual deixarà en la planeta col·lectiva la imatge d’un plat volador i edificarà, a més, les bases dels films d’invasions alienígenes, amb les destruccions de monuments característics; vindrà després A 20 milions de milles de la terra (1957 ), amb l’extraodinària seqüència del naixement del venusià Ymir, i Simbad i la princesa (1958), les quals, especialment la darrera, quedaran gravats amb foc a la retina de molts infants.
L’entrada de la dècada dels setanta, amb l’estil ja totalment depurat, ens aporta L’illa misteriora (1960), amb un meravellós cranc gegant; Jason i els argonautes (1963), amb la mítica baralla amb els esquelets, i La gran sorpresa (1966), fabulant sobre l’arribada de l’home a la Lluna molt abans dels Apollo, segons un text d’H.G.Welles; altres títols són Fa un milió d’anys (1966), de la productora Hammer, en què es barrejaven noies troglodites de bon veure -i banyador prehistòric- amb dinosaures. Els seus darrers treballs són encara un prodigi de creativitat, amb El viatge fantàstic de Simbad (1973), Simbad i l’ull del tigre (1977) i el seu gran testament, Fúria de titans (1981). El 1984 es va retirar, quan ja era una llegenda, amb la qual el cinema no deixarà mai d’estar en deute.
Un futur imparable
Fa uns dos anys, en la que segurament va ser la seva última aparició en públic, Peter Jackson li va entregar un Bafta d’honor. Ara, doncs, amb l’estrena de la ciclòpia Pacific rim, una de robots del tipus Mazinger Z contra Gadzillas, Mothras o Gameras, un no pot deixar de somiar aquells monstres, aquelles figures animades fotograma a fotograma, les quals s’erigeixen en pioners gairebé mítics; els quals, a la fi, s’han sacrificat pels seus fills binaris. Un llegat, a manera de trànsit, que ha obert al cinema i, molt especialment la televisió (no us perdeu aquest enllaç, perquè no entendreu del tot del que us parlo), amb una brutal i indiscutible capacitat de recrear qualsevol època, sigui real o no; passada o imaginada. Un univers ja imparable que no sabem fins on ens portarà, però vist els prodigis que s’estan assolint només ens queda retre un gran homenatge als pioners i, arribat el cas, no oblidar-los, si més no, no del tot, com el mateix Del Toro fa reivindicant el llegat de Honda o Harryhausen.
El Col·lectiu Bob Merrick tornarà properament, però ho farà en el marc d’una col·laboració conjunta amb Víctor González -un crossover Merrick-González- per analitzar la figura del gran Sylvester Stallone en tres post, el primer dels quals Stallone o quan la testosterona té intel·ligència us en deixem una prèvia: «Us heu arribat a plantejar què serà de vosaltres quan ja ningú us vulgui? Quan els vostres fills -si n’arribeu a tenir- visquin en pisos comunals de 23 m2 i tampoc tinguin calés per pagar-vos la residència? Doncs quan passi això serà millor que tingueu com a amic el Sylvester Gardenzio Stallone.»
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas