Diuen que el cinema no va bé, que les sales estan buides i que hi ha una davallada d’espectadors brutal (culpa de les descàrregues, els cinemes no tenen cap responsabilitat). Sincerament crec que la gent no hi va perquè l’oferta és patètica, tot i que la qualitat i la quantitat d’espectadors no hi sol anar lligada. Bé, en definitiva, no sé per què, però diuen que no hi va gent. El que funciona de veritat, pel que fa a l’audiència i la qualitat, són les sèries de televisió. L’oferta d’aquest producte s’ha disparat i actualment se’n poden trobar tantes que no saps com fer-ho per escollir. Tots tenim un temps limitat per mirar la televisió, després de la feina, els àpats, dormir i els moments de plaer familiar, ens queda poca estona per gaudir de les sèries i, és clar, hem de fer una selecció per no perdre el temps. La millor eina per fer la tria és el Twitter. Alguns tenim la sort de compartir piulades amb serièfils que opinen amb saviesa sobre les darreres novetats. @paugarriga, @taxidermica, @elsbastards, @ultimaprojecció, @pelidavui, @alfdeve i alguns altres que parlen sense embuts de què els agrada i de què no, i sobretot recomanen per què hem de veure, o no, una sèrie en concret.
La que ens ocupa avui és una recomanació d’@alfdeve, Orange is the new black. Haig de reconèixer que el primer dia que vaig veure el pòster i vaig llegir, per sobre, la sinopsi, no em va despertar cap mena de curiositat. Tenia pinta de ser una comèdia estúpida, amb gags suats i repetits, sense cap mena d’interès. La darrera vegada que vaig intentar veure una sèrie ambientada en una presó de dones va ser Femme fatales, i no em va acabar de convèncer. De fet, només vaig veure el primer capítol, el segon passava en una presó? Ni idea.
Orange is the new black és una sèrie molt fresca, amb un capítol pilot molt ben elaborat que enganxa. Em va recordar l’excel·lent film de Spike Lee La última noche, amb Edward Norton que interpretava un petit gàngster que havia d’entrar a presó al matí i volia gaudir de la darrera nit de llibertat. En aquest cas la protagonista, Piper Chapman (Taylor Schilling), ha d’entrar a presó per un delicte comès fa deu
anys, amb unes circumstàncies personals molt diferents. A partir d’aquí, una vegada ja està empresonada, la sèrie se situa en dos espais ben diferents, la vida a la presó i a fora. Dins de la presó coneixem uns personatges molt potents, des de la cuinera russa Red, passant pel bomber transsexual Sophia Burset, la professora de ioga Jones, i una fauna heterogènia de presoneres i vigilants (alerta amb aquests!) molt ben aconseguits. Coneixem la vida de les internes amb uns flashbacks especials que ens van desgranant la vida de cada un de manera brillant. Mentrestant, veiem com viuen l’empresonament de la Piper els seus familiars i sobretot el seu promès, en Larry, interpretat pel gran Jason Biggs (American pie, Anything else). En aquest cas sí que podem dir que el tot és la suma de les parts, perquè el que realment enganxa i et fa venir ganes de seguir la sèrie és la manera d’explicar la vida de tots els personatges sense perdre l’interès de la trama, d’aquesta manera ens van enganxant fins que ens convertim en autèntics ionquis d’Orange is the new black.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1