El gran problema d’Asalto al poder es diu Objetivo: la Casa Blanca. El nou film de Roland Emmerich, un dels grans directors del cinema d’acció fantàstic i de catàstrofes de les dues darreres dècades (Stargate, Soldado universal, Independence Day, Godzilla), homenatja sense miraments les produccions d’acció de finals dels vuitanta i de tota la dècada dels noranta, excel·lentment ben facturat, amb una narració perfectament dosificada al servei d’un guió senzill, a vegades un pèl ximple, però molt efectiu i pensat premeditadament per servir-nos en safata d’or, sobretot, grans escenes de caos i destrucció protagonitzades per un càsting d’altura. Com he dit, però, el gran problema d’aquesta molt recomanable mostra de cinema crispeter és el film Objetivo: la Casa Blanca, d’Antoine Fuqua, que va plagiar quasi íntegrament la idea de l’argument del film d’Emmerich, teòricament l’original, el primer, per rodar-lo i estrenar-lo abans. Qui no corre vola.
El resultat, doncs, són dos films quasi calcats pel que fa a la trama i fins i tot en la manera d’enfocar l’acció i la narració. Tot i això, s’hi poden percebre certes diferències, que, ben enteses pel públic al qual van destinats, i espaiant sobretot els seus respectius visionats en el temps, poden permetre’ns gaudir de dos films de gènere d’acció espectaculars, com els d’abans, sense manies. Si bé el film d’Antoine Fuqua opta per la hipèrbole, l’histrionisme i en definitiva la comicitat del xou general, cedint al seu protagonista principal, una mena de germà descafeïnat de John McClane, el pes narratiu del film, Emmerich intenta explicar una història una mica més elaborada, desdoblant el seu protagonisme en dos: l’aspirant a agent de la seguretat presidencial John Cale, i el mateix president dels Estats Units, James Sawyer, un pacifista que es veurà obligat a prendre les armes si vol salvar la seva vida i el seu pla mundial per la pau (?). Cale, policia del Capitoli, acudeix amb la seva filla a una entrevista de feina a la Casa Blanca, just quan s’hi dóna un atemptat terrorista. Us sona allò d’estar en el lloc equivocat en el moment just? Tot i que és més que evident el toc McClane en la descripció de l’agent Cale (Channing Tatum) i la percepció en la figura del president (Jamie Foxx) d’un fidedigne reflex del fenomen Obama, el film falla sobretot en els diàlegs, grisos i poc enginyosos, que no compleixen en absolut les expectatives creades perquè estan massa supeditats a una exquisida acció, això sí, però que confirmen l’oportunitat perduda per fer una buddy movie amb un president totalment desencadenat. Malgrat tot, el film ens regala escenes i acudits d’aplaudiment, com ara el president disparant un bazuka contra la porta d’entrada a la Casa Blanca en una escena bastarda d’acció automobilística pels jardins presidencials. Seria imperdonable, però, no fer esment del gran James Jack Crow Woods, un dels secundaris més carismàtics dels darrers temps, que fa acte de presència aquí component amb mestratge el malvat de la funció, sens dubte un dels grans actius del film.
Per anar fent via, Asalto al poder és un film que dignifica el cinema d’acció partint d’una idea –tot i que robada– fresca i original. Si obviem alguna escena de vergonya patriòtica (la filla de Cale impedint el bombardeig a la Casa Blanca onejant la seva bandera des dels jardins presidencials), i sobretot l’epíleg del film –a mig camí entre la fantasmada i el pamflet– resolt com si es tractés d’un episodi de Colombo o S’ha escrit un crim, el que és evident és que estem davant d’un gran film de gènere amb bons actors, bona acció, bons efectes, caos i destrucció, i que de retruc aporta un nou títol a aquest subgènere que creix per moments, que és el de les presidential action movies, (re)fundat amb films tan imperdibles com Air Force One, Independence Day o Abraham Lincoln vs. Zombies, per posar alguns dels seus exemples més lloables.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat