Tot a punt! Roba, estris de platja, peles (of course), acreditacions. No! Això no! Els Bastards envien un corresponsal al 61è Festival de Cinema de Sant Sebastià però no l’acredita ningú. Millor. Anem fora del sistema amb l’objectiu principal d’aconseguir, sense pagar, veure una pel·lícula en competició oficial. De fet el festival es viu al carrer i allà és on em situaré per explicar el que hi passa, tot el que s’hi viu. Ja ho sé… Aquesta és la excusa barata que utilitza el que no pot accedir als espais interessants d’un festival. Què voleu que us digui.
Amb el pressupost bastard de què disposo, agafo el mitjà de transport més adient, el meu cotxe, i m’hostatjo en un hotel dels afores de Donosti. A partir d’ara el bus urbà serà el meu aliat.
Per conèixer millor la ciutat, i l’entorn, arribo uns dies abans de la inauguració. El primer objectiu són els pintxos, a veure com estan… Primera nit, passable. No maten! Em sembla que he pagat la novatada. Segona nit, brutal! La Cuchara de San Telmo és el paradís de les tapes, des de la burrata, un formatge exquisit, sobre un llit de torrada amb tomata, passant pel pop amb col i l’orella de porc amb orellana de préssec, i acabant amb la vieira amb caldo d’ibèrics, tot regat amb txakolí. Ara ja puc dir que estic situat.
Arriba el dia clau. Divendres. Hauria de començar a treballar. Es projecta Enemy, de Denis Villeneuve, i el meu objectiu és
anar a la sessió de premsa i acreditats, més que res perquè em va bé per horari. Per esperar, m’acosto al port per degustar el menjar mariner de la zona, fantàstic! El problema és que m’estic acostant perillosament a les set del vespre i encara no tinc solucionat l’assumpte de l’entrada. L’única pista que tinc és que haig de demanar per la Lourdes. M’imagino una dona amb gavardina, gorra i ulleres de sol esperant que em digui “El perro de San Roque no tiene rabo“. Res d’això. La Lourdes és una dona molt simpàtica i amable que no ha sentit a parlar mai d’Els Bastards ni li sona de res el nom de Jordi Camps Linnell (jo pensava que el nostre capo era famós…). Tot i això aconsegueixo entrar, em diu que em situï a la cua, que cap problema. Entro sense acreditació de premsa a la sessió, missió aconseguida!
Estic envoltat de crítics, periodistes, gent de cinema. Què pensarien si sabessin que hi ha un Bastard entre ells? Segurament res, però quan dominem el món estaran orgullosos d’haver compartit Enemy amb un Bastard.
El film de Denis Villeneuve es mereix una entrada a part, i així ho faré quan s’estreni a les sales comercials. Només us avanço que la pel·lícula és inquietant, pausada, enigmàtica, emocionant, amb una interpretació sublim de Jake Gyllenhaal, i una música hipnòtica. S’assembla molt a les postres típiques donostiarres, la part forta i gustosa del formatge comparteix protagonisme amb la dolçor del codony per deixar-nos un gust de boca que convida a fer un patxaran, o dos. I així ho faig. Per reflexionar sobre la versió de L’home duplicat de José Saramago que acabo de veure, què hi pot haver millor que aprofitar les ofertes del barri vell de Donosti. Ja havia acabat la feina. Que dura, la vida dels enviats especials! Tots amb cara d’estrès, decaiguts, sense ànims. Descobreixo un petit bar, Juantxo, on tenen l’especialitat de fer truites de tot tipus; em decanto encertadament per la de xoriç. Amb la panxa plena es reflexiona millor, sí senyors!
La meva primera experiència com a enviat especial arriba a la seva fi. Encara tinc un parell de dies de marge per fer una visita cultural a la zona i aprofito per anar a la platja, per visitar els pobles pesquers del Cantàbric i deixar-me engalipar pels múltiples peixos que es mostren, provocatius, a les graelles dels restaurants. Ja ho veieu, sóc un home fàcil.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1