Sí, ja s’ha acabat. Dexter (Showtime) ha finalitzat el seu recorregut vuit anys i vuit temporades després amb un episodi, no ho negarem, que no ha respost ni de bon tros a les expectatives ni ha arribat al nivell que els seus fans més entusiastes hauríem volgut. L’episodi final, amb un epíleg innecessari (per no dir penós), ens ha deixat amb un mal regust i, el que és pitjor, amb un un gran interrogant, d’aquells que tant ens irriten. Una mica més d’imaginació, sisplau!
Certament, la vuitena i última temporada ha estat la més irregular. Això, tanmateix (no us emocioneu alguns), no vol dir que hagi estat la pitjor. Aquest mèrit el té (i per golejada) la sisena temporada, amb aquella trama increïble que es resol amb un efecte tan trampós (i barroer), rapinyat d’El sisè sentit, com és descobrir –oh sorpresa!– que un dels psycho killers només existia en la imaginació del seu company de crims. I, evidentment, si en alguna cosa ens posaríem d’acord la majoria de seguidors de la sèrie, és en el fet que a partir de la mort de la (santa) Rita la davallada ha estat constant, sobretot perquè el llistó de la temporada de Trinity era alt, molt alt.
I això que en aquesta, la vuitena, el brillant inici, amb l’aparició de la psicoanalista Evelyn Vogel (gran Charlotte Rampling), el descens als inferns de la Debra (arran d’haver matat la capitana LaGuerta i encara sense assumir el rol del seu germà assassí) i la reaparició de l’àngel de la guarda de la Hannah, donava molt de joc. Al final, aquests elements només han servit per apuntalar una temporada desigual, redundant i sobretot desgraciada per una acció servida a batzegades (obrint i tancant trames sense parar; algunes, sense desenvolupar) i, és clar, per oferir un final precipitat.
Tempesta sobre Miami (avisem: a partir d’aquí hi ha spoilers!)
Dexter ens ha dit adéu. Ho ha fet no complint el seu somni de refugiar-se a l’Argentina (com els nazis?!?!?!) amb els seus estimats, però deixant al seu pas un rastre de morts i cossos mutilats que rebenta qualsevol plusmarca mundial de la història i, paradoxalment, convertit en un memorable superheroi quotidià (d’aquests que no porten pijames), flagell de criminals i assassins en sèrie. Laura, un huracà, l’ha vençut… o no… després de vèncer en el seu duel final amb Saxon i d’haver executat el seu darrer “assassinat”, sens dubte el més esfereïdor i dolorós a què s’ha hagut d’enfrontar mai: matar la seva estimada germana Debra, intubada per una paràlisi cerebral crònica. Un acte d’amor fraternal (eutanàsia, en termes mèdics) que ens ha deixat commocionats i esmaperduts (i que va deixar clar que els rumors d’un spin off amb la Debra eren més propis de ràdio macuto o, simplement, falses pistes).
I Dexter? Doncs ell sí que podria podria estirar més el xiclet, perquè amb aquest coi de final obert que ens serveix l’epíleg n’hi ha per assassinar sense pietat el guionista. Bé, i el maquillador, que ha perpetrat aquest Dexter grassonet i barbut, que què coi hi fot, als boscos d’Oregon tallant llenya quan podria oblidar les penes al costat de la Hannah (algun bastard ja ha reservat el vol a Buenos Aires) i el seu fill Harrison? Amb la deriva que tenia la sèrie, tant per tant, ja hauríem firmat que tot plegat acabés com un conte de fades, amb un final més o menys feliç… Però no, havien de repetir l’operació Rita, aquest cop sense èxit.
Simpatia pel diable
Bé, fins aquí hem arribat, ens agradi o no. Però, malgrat aquest mal gust de boca, cal remarcar que només ens han fallat les postres, en aquesta delicatessen amb què tants bons moments ens ha servit el canal Showtime. Durant aquestes vuit temporades hem gaudit amb l’evolució i el procés de maduresa del personatge, un assassí en sèrie; un home disfuncional però que, en definitiva, ha sabut conviure amb el seu dark passenger a mesura que s’humanitzava. Contradient Rousseau, ell era dolent per naturalesa, però la seva convivència amb la societat l’ha fet bo. Ha descobert, any rere any, el que sentim la resta de mortals amb el que significa l’amistat (recordem Miguel Prado o Lumen), l’amor (Rita i, sobretot, Hannah), la paternitat (Harrison), el sexe (Lila, Lumen, Hannah…) i el dolor, molt de dolor (amb les morts de la Rita, Vogel i, finalment, la Debra).
Només ens queda dir: Adéu, Dexter! I preguntar-nos: A reveure?!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn