En un vol d’Avianca, mig adormit, vaig mirar l’ala del Boeing i, frustrat i avorrit, vaig maleir l’absència a l’ala esquerra del llegendari gremlin de Twilight zone. Llavors, contra la meva voluntat, vaig agafar la clàssica revista de companyia aèria que tots evitem. I allà el vaig veure: Bryan Cranston, a la portada, gegantí, transformat per mèrits propis en una icona del segle XXI. “Per què va escollir el paper de Walter White?”, li pregunta a dins una atractiva periodista, rendida sexualment als peus d’un actor que físicament no té cap atractiu. “Quan vaig llegir l’escena inicial. Què hi feien, dos indocumentats histèrics perduts al desert de Nou Mèxic amb una autocaravana, vestits d’aquella manera inaudita? Volia saber com continuava allò i la solució més senzilla era acceptar el paper.”
De Breaking bad, votada interrompudament com a millor sèrie cada any per la bastarda Nuri Forns contra l’opinió majoritària dels zombis sense cervell que l’envoltem, en queda sobretot la construcció total de l’antiheroi perfecte, amb un to crepuscular que ens recorda els westerns clàssics, i un guió del gènere de mafiosos, corruptes, policies i tràfic de drogues que s’escapa tangencialment de la idea clàssica que en tenim, i que es veu, per exemple, a Boardwalk empire, per citar-ne un cas.
Certament, ser professor de química, amb perdó per a la meva germana, és sinònim d’avorriment total, de vol de 14 hores sense turbulències. Expliques lliçons sobre els elements que construeixen l’univers a marrecs que consideren que tota la ciència comença i acaba en les taules de multiplicar. No cal tenir ni 14, ni 16, ni 18 anys per rebel·lar-te, doncs, contra el teu propi destí. I si et diagnostiquen una malaltia terminal, encara més. Ho fa Walter White i ho confirma abans del seu alliberament final. “Tot el que he fet, ho he fet per mi. Per sentir-me viu.”
L’episodi final, o tota la temporada, si voleu, completa un viatge plenament conscient a l’infern. I cap a les entranyes de l’avern l’acompanyen, com ha de ser, un rere l’altre tots els que han fet mèrits per anar-hi, començant pels nazis que van gosar no obeir-lo, passant per Todd –l’imbècil que ho va engegar tot a rodar en el gran robatori al tren– i acabant per la dolça Lydia. Jesse Pikman tindrà l’oportunitat de refer (si es que li’n queda esma) la seva vida i qui sap si de començar la seva pròpia sèrie, com el gran Saul Goodman, la metàfora en persona dels Estats Units. El final és feliç, en el sentit fins i tot no literal, perquè diuen que alguns fans i crítics es van abaixar la cremallera davant la pantalla mentre el seu/nostre heroi passava els dits pels instruments que l’havien portat a la glòria abans de passar a millor vida, o sigui, a la mitologia catòdica.
En l’última temporada Walter és com Virgili a la Divina Comèdia. “Perdeu tota esperança”, escriu Dant just en les primeres línies. I així ens endinsem en els últims mesos d’un mite escrit a les parets. Heisenberg. Encara que el temps vagi endavant o endarrere, la tragèdia, entre cometes, s’amaga al darrere de cada cantonada. Vince Gilligan, que ara tindrà carta blanca per fer el que vulgui a l’AMC, retrata perfectament com Walter, al principi un criminal matusser, rudimentari i cagat, sofistica el seu poder fins a límits grandiosos. Ho veiem en la impressionant escena al palauet del matrimoni dels Schwartz en què camina pel passadís com si fos l’Hannibal Lecter de Ridley Scott, o en el recordat cara a cara amb Hank on queda molt clar qui ha de tenir por de l’altre.
La lliçó que hauríem d’aprendre de Walter White és que en qualsevol activitat, i sobretot en la criminal, la intel·ligència, l’astúcia i la creativitat són millors armes que no pas la força bruta. Sèrie, doncs, d’obligada visió a les universitats de qualsevol grup mafiós local o internacional que vulgui progressar en el negoci.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda