En un moment en què les sèries de televisió han tocat sostre, i potser, algunes s’han de reinventar, em pregunto: per què les cadenes tenen la necessitat de llançar productes d’una manera tan sistemàtica i obsessiva? Potser perquè és un producte que està de moda, potser pel defalliment de la indústria del cinema o senzillament perquè ens agrada enganxar-nos als serials.
I és que hi ha algunes sèries televisives que, arran del seu èxit, s’allarguen com xiclets (True blood n’és l’exemple més evident), mentre que d’altres no tenen ni temps de desplegar la totalitat de les trames obertes en els primers capítols i les cadenes les fulminen. En aquest últim cas, en més d’una ocasió apareixen propostes televisives amb bones idees i bons guions que, per diverses circumstàncies, tenen més mala fortuna que un zombi en un capítol de The walking dead. Malgrat ser productes d’una única temporada, de visionar i llençar, alguns títols són destacables i no sé per quina raó t’enganxen i provoquen que t’empassis la dotzena de capítols, tot i saber que al final obtindràs més interrogants que respostes. Algunes han estat víctimes del zàping; d’altres, de la competència o de la manca d’audiència, i d’altres han estat la mostra que amb una bona idea no n’hi ha prou per desenvolupar un producte televisiu. Aquí us en deixo algunes mostres, tot i que segur que se n’hi afegiran d’altres ben aviat.
Last resort
Last resort va passar de ser una sèrie d’acció adrenalínica a tenir en compte a ser esborrada de la graella després de 13 capítols. La seva proposta era brillant, o com a mínim entrava en un terreny on mancava una temàtica semblant després del final de títols com The unit. I és que el creador Shawn Ryan (The shield) n’era el responsable. Es tractava d’un submarí nuclear americà, obligat a amagar-se i fugir després que la seva tripulació fos acusada de traïció a la pàtria.
Aquest és l’exemple més evident que a la televisió no n’hi ha prou de disposar d’uns bons guionistes i actors de nivell; també cal tenir sort i la complicitat, no només de la cadena, sinó també dels televidents. L’ABC la va programar en un horari infernal, ja que havia de lluitar contra elements de tant de pes com The Big Bang theory i American idol. Tot plegat va provocar, després de 13 capítols, que l’audiència enfonsés aquest submarí nuclear.
Terra Nova
Aquesta havia de ser la gran aposta per a la petita pantalla de Steven Spielberg, i la que li donés una continuïtat que fins ara no ha obtingut en els seus projectes destinats a la televisió. Però les notícies de l’emissió de la sèrie van generar una expectació tan gran com ho va ser finalment la seva davallada. El primer capítol es veia a finals del mes de setembre, i, quan tan sols havien passat sis mesos, la cadena FOX anunciava que no es plantejava una segona temporada, cosa que confirmava el fracàs més evident d’una sèrie televisiva. I és que el seu capítol pilot havia costat 14 milions de dòlars!
Tot i això, els fans de la sèrie encara esperen asseguts als seus sofàs, ja que la cadena va esmentar que, si es presentava una bona oportunitat, vendrien els drets a qualsevol altra cadena que hi estigués interessada. Per aquest mateix motiu, els seus responsables van deixar moltes trames obertes, amb la idea de poder recuperar aquesta sèrie de ciència-ficció que contenia elements molt típics de Spielberg.
Moonlight
En espera de l’arribada de Dracula, aquesta és la sèrie amb vampirs més sensata, original i interessant que ha donat la televisió. Malgrat ser protagonitzada per un vampir “bo” i adaptable al sol de Califòrnia, es tractava d’una proposta fresca que també estava carregada de mala llet. Allunyada tant dels vampirs adolescents de The vampire diaries com dels més d’“adults” de True blood.
En aquest cas, el seu fracàs més absolut va ser la cadena on es projectava. Tot indica que els responsables de la televisió van voler continuar sumant seguidors a les sitcoms que els funcionaven més bé, com ara The Big Bang theory, The adventures of old Christine i Cómo conocí a vuestra madre. L’aposta era apunyalar el vampir per centrar-se en la comèdia.
El fet més positiu va ser el descobriment de l’actor Alex O’Loughlin, que després d’aquesta aparició fins i tot va arribar a entrar a les travesses per al recanvi de James Bond.
The event
The event va tenir un problema molt gran, i és que va néixer amb la idea de ser la sèrie televisada que agafés el relleu de Perdidos, la qual continua mantenint-se com el serial que va ser capaç de canviar els costums televisius dels espectadors. Suposava un thriller que girava al voltant d’un element tan clàssic com previsible, la desaparició d’una persona de manera misteriosa. I a partir d’aquí, què? Doncs una mica el de sempre, conspiracions i intrigues sobre un suposat esdeveniment que ha de canviar el futur del nostre univers. La sèrie, malgrat tenir un argument tan agafat amb pinces com aquest, oferia moments interessants, però amb això no n’hi va haver prou. El degoteig de gent que abandonava la sèrie setmana rere setmana va acabar fent que l’esdeveniment tan esperat fos la desaparició de la programació després d’una única temporada.
New Amsterdam
New Amsterdam era una proposta original que s’iniciava l’any 1642, en l’època en què Nova York era l’holandesa New Amsterdam. El seu protagonista, des d’aquells dies és immortal i en l’actualitat treballa fent de policia en uns carrers que coneix des del naixement de la ciutat.
Malgrat l’originalitat de cada episodi, la sèrie va patir una de les pitjors conseqüències de la vaga de guionistes de fa cinc anys, que va ser suficient per arrossegar aquesta proposta de la cadena FOX. I és que ja va començar amb mal peu des del principi: a causa de la parada dels escriptors es va retardar la seva sortida a la graella, i a aquest fet s’hi van afegir algunes crítiques que li van fer més mal que bé. Les primeres va ser les dures crítiques a l’actor Nikolaj Coster-Waldau i al seu accent noruec, un fet que no s’ha repetit quan ha estat un dels protagonistes principals de Juego de tronos. I més tard, un suposat plagi de la novel·la Forever de Pete Hamill; tot això, sumat a la pèrdua d’espectadors, va provocar la desaparició del personatge immortal.
A aquesta llista hi podríem afegir alguns altres títols, com ara Flashforward, Firefly i Alcatraz. Però, com a mínim, d’aquestes cinc en puc dir que no m’haig de penedir d’haver destinat hores i més hores de la meva vida a mirar uns capítols que sé que no tindran cap continuïtat.
