Odio les sèries de televisió, les dels darrers anys, aquestes de nova fornada que tothom engoleix sense dilació com si fossin putes nimfòmanes. I encara més, odio tota aquesta gent que no para de tocar els ous comentant amb pèls i senyals la nova sèrie que ha afegit a la seva llista d’un total de cent cinquanta-vuit que segueix, només pel sol fet de ser o sentir-se cool. «Winter is coming! Winter is coming…» Uuuuh…! I els meus collons! Realment es fan tantes sèries bones? Cal tota aquesta mostra de subnormalitat a les xarxes? La resposta és tan simple com monosil·làbica: no. Es diu que el cinema actual no passa per un bon moment i que per aquest motiu les sèries fa temps que han passat la mà per la cara al setè art. Bé, potser en part és cert, però no crec pas que sigui per la seva superioritat en qualitat tècnica o interpretativa, o per la seva exquisidesa en els guions o en la realització. Per favor…
Només vull apuntar aquesta febre, aquesta mena d’epidèmia zombi engolidora de sèries que afecta la gran majoria, i ni molt menys aturar-me a analitzar cap sèrie. Tinc altres coses amb les quals perdre el temps. Hi ha dos factors que ningú esmenta, al meu entendre, cabdals per entendre tot aquest fenomen: la gratuïtat del producte i la interacció dels seus seguidors via xarxes socials. Sense aquests dos elements, el vuitanta o el noranta per cent de les sèries no serien 
ni tan sols esmentades. Això és així. El fet de comentar amb algú la sèrie, és un actiu valuosíssim per al seu desenvolupament, per a la seva vida, cosa que el cinema, bastant allunyat de per si de l’espectador pel fet d’haver de pagar una entrada cada cop més abusiva, no ha sabut encara com enfocar; crear debat, polèmica, tot això ajuda a fer xup xup, a botir el globus. Hi ha blogaires que viuen d’això, revestits d’una aura de guru televisiu del pal Carlos Jesús que descollona i, sovint, fins i tot donen idees als seus propis showrunners i guionistes quan estan més perduts que un fill de puta el dia del pare. Tornant al tema, en el meu cas, he deixat sèries a cabassos en les seves primeres temporades per les tristes trames dels episodis, per uns arcs argumentals de parvulari, per la falta de carisma dels seus personatges, per avorrides i previsibles o per la simple falta de moho que contràriament els seus fans preconitzen mentre les recomanen tot escopint escuma rabiosa pels orificis corporals. Entre aquestes hi destaco produccions en teoria mainstream com Juego de tronos, Homeland, Heroes, Misfits, True blood, Cómo conocí a vuestra madre (quant de mal ha fet Friends a la televisió!), Lost, Dexter, Fringe, Spartacus, Sherlock, Les revenants, bla, bla, bla… Sèries amb les quals la majoria s’ha tocat les parts més íntimes en grup tal com si estiguessin en bukakkes sectaris i cibernètics, i amb les quals deixen clar, de retruc, el tipus de vida sexual que porten. I això que jo em creia un friqui de nivell. És innegable que hi ha algunes sèries que han esquivat amb més o menys fortuna aquesta onada guai del paraguai, aquesta vomitiva eufòria gruppie, produccions objectivament molt superiors i sobretot molt més regulars com The wire, Deadwood, Modern family, The Big Bang theory, Californication o la Justified escrita pel mestre Elmore Leonard, per esmentar alguns exemples (i obviant-ne d’altres com ara Sons of anarchy i Breaking bad de les que no he vist absolutament res), sèries que han renovat d’una manera o altra la narració televisiva, sigui per trama, per l’enfoc dels seus personatges o perquè tenen molt present el final des del mateix episodi pilot. I el més important: sense necessitat d’autoxupar-se les polles per res d’això.
Abans que decidiu lapidar-me per no creient, deixeu-me fer esment especial de la majoria de caretes d’entrada d’aquestes noves sèries, tan soporíferes i fetes amb tanta poca gràcia i manca d’estil, i sobretot amb uns temes musicals tan poc atractius i enganxosos, que ja suposen un obstacle inicial per visionar-les, i que confirmen, de retruc, la categoria de master piece per a les intros de les sèries dels setanta i sobretot la dels vuitanta, les veritables reines del pròleg episòdic televisiu. Cada dissabte podeu comprovar el que us dic, aquesta falta de moho generalitzada també en les caretes de les sèries de nova fornada, mercès a l’especial iniciat pel bastard Jep Soler en el nostre mateix blog bastard. Per sort també en trobareu d’altres èpoques i estètiques més agraïdes.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat