Us he dit alguna vegada que m’encanta el sud de Califòrnia? No és només per les seves interminables autopistes, el desert, les infinites platges del Pacífic o el clima mediterrani amb 3.000 hores de sol a l’any. És per la seva gent, els californians del sud de Califòrnia, mestres de la superficialitat més extrema, grans showmans del guinyol americà.
Viure al sud de Califòrnia -i si ho has fet, com és el meu cas, amb una família rica i privilegiada, veïns de Janet Jakson, propietaris de segones residències a Kawai i Palm Springs, limusines i entrades VIP per a Disneylàndia– et fa adonar que ser europeu no està tan malament. El contrast amb la vida cultural i social del vell continent és un xoc quan veus que els pilars del somni californià es basen en el fet de posseir béns a tota costa i mantenir relacions ultrasuperficials amb la resta dels seus habitants.
Sofia Coppola ha viscut tot això i més. Filla del conegut director Francis Ford Coppola, es va criar rodejada de la crème de la crème de Hollywood en una gran mansió de Napa Valley amb la sort de poder contrastar-ho amb llargues temporades al sud d’Itàlia. De la meva generació -ja té 42 anys- la Sofia va viure l’adolescència durant els vuitanta, època daurada del consumisme amb la música pop dels nous romàntics, el sexe recreatiu, el desinterès per la política, el culte al cos, l’MTV, l’obsessió per la moda, les discoteques com a temples pseudoreligiosos i un materialisme rampant que encara ara persisteix. Poques coses han canviat amb els joves d’avui; tenen més tecnologia, s’obsessionen per les marques de roba i tenen com a objectiu -en general- passar-s’ho bé a tota costa, i més encara quan pertanyen a classes socials privilegiades. Res més a afegir sobre el tema.
The bling ring -el nou film de la Coppola– ens explica els robatoris d’un clan de joves rics a Los Angeles que entren a les cases dels famosos (Paris Hilton o Lindsay Lohan) amb informació obtinguda de les eines digitals que tan bé coneixen (Facebook, Twitter , Google Maps, la revista TMZ o el celebrityaddressaerial) per robar joies, roba i diners. Pel rodatge del film, la directora va obtenir fins i tot el permís de la Hilton per filmar casa seva. El grup de lladres, seguidors diligents de l’estil de vida dels famosos de Hollywood, varen ser arrestats i jutjats i van aparèixer a les revistes de successos, del cor o de cinema amb articles de més d’una plana com el de Vanity Fair (The Suspects Wore Louboutins).
La mirada de la Sofia Coppola sobre el grup de joves no té pèrdua. A la directora li interessa la distància de la càmera, que sembla que no jutja quan capta el buit que envolta els seus protagonistes, acompanyats d’una suau musica pop que els embolcalla, perduts en l’infern de les aparences. La Sofia utilitza el seu bagatge europeu per analitzar, des de la distància, l’univers incomprensible de la superficialitat teen californiana amb una visió molt més realista que l’exagerada Spring Breakers (2012), de Harmony Korine, director que va tocar el mateix tema des d’una perspectiva, pel meu gust, massa hipèrbòlica.
L’espectador acaba el film amb aquella lleugera angoixa postmoderna d’ànimes perdudes com ja ens va passar amb Lost in Translation (2003) o Somewhere (2010). No espereu ni més ni menys de la Sofia Coppola; esteu potser davant d’una de les pel·lícules més interessants de l’any.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo