Es percebia en l’ambient unes ganes desmesurades per la represa de The walking dead, i com em temia no n’hi ha hagut per tant. Després de la mort de l’Andrea (que mal aprofitat ha estat aquest personatge a la sèrie, per déu!) i la fugida del governador amb la seva guàrdia a Copacabana al final de la tercera temporada, l’arrencada d’aquesta quarta es presumia certament interessant, amb algunes incògnites per resoldre que, no obstant això, ni s’han plantejat en el seu primer episodi. I no només això; si durant la primera meitat de l’episodi alguns maleíem furibunds una mena de retorn a The Talking Dead (diàlegs estúpids, puerils i repetitius que aporten poc o res a la trama o als mateixos personatges), la segona part ha fet callar algunes boques amb dues seqüències amb més aventura, una de suspens i misteri al bosc i l’altra de més acció al supermercat, ambdues força ben plantejades, tot i que aquesta última no especialment massa ben resolta tècnicament, molt caòtica, molt Christopher Nolan, cosa que no és gens estrany si tenim en compte que les escenes d’acció no han estat massa el fort de la sèrie. Ni de Nolan, per descomptat.
Un dels al·licients d’aquesta nova sessió hauria de ser, sens dubte, la irrupció i confirmació de nous personatges, la majoria d’ells refugiats de la ciutat caiguda de Woodbury, i en conseqüència les relacions personals que es plantegin entre tots els habitants de la presó. La pregunta és: estaran aquestes relacions a l’alçada del que la història necessita realment? Partint de la base que des de la segona temporada els guionistes han deixat bastant clar que, a diferència del còmic pensat per un públic més adult, la sèrie apunta descaradament a tots els públics, ningú pot obviar, en aquest aspecte, que la sèrie avança com pot en aquesta bonica Zombilandia. Les relacions personals continuen estant mancades de conflictes creïbles, punyents, reals, i es troben a faltar situacions que et deixin clavat al seient pensant sobre la vida en un món podrit per la mort i la destrucció. Un món que costa de veure a la sèrie i que no està massa allunyat, per sort o per desgràcia, del que en realitat ens ha tocat de viure. Cert és que, de tant en tant, els seus responsables ens regalen algunes escenes excel·lents (la mort de l’Andrea, en Daryl lluitant contra el fantasma del seu germà al bosc), i en comptades ocasions, fins i tot, episodis sencers superbs (la persecució del governador i l’Andrea camp a través, el retorn d’en Rick i en Carl a casa seva, la fugida final de la segona temporada, aquell duel westernià al bar de poble, la incursió a l’institut amb la mort de l’Otis, etcètera). Però això no sol ser suficient per una odissea d’aquestes dimensions.
En aquesta línia, en Rick continua fent el marica dins el grup cuidant hortets i plantant pastanagues, tot i que la seva tensa i dramàtica aventura pel bosc amb la cosina de la Sadako -sembla- ha de ser definitiva per foragitar tots els seus fantasmes d’una puta vegada. En Hershel segueix repartint frases existencials de merda (a veure quan collons el pelen), i en Glenn i la Maggie discuteixen sobre una paternitat que en veritat no li importa a ningú. La Carol ensenya als més menuts que la lectura els pot arribar a salvar la vida, mentre sospira per què en Daryl li clavi la ballesta fins al fons algun dia. Aquest, però, no ho té gens clar, i més quan la tendra ‘Lolita’ del grup, la Beth, se li llença als braços al final de l’episodi. Us juro que la cara que posa el tiu en aquesta escena no sé si és ben bé d’un rotllo paternal o més aviat del fucker que porta a dins (és possible que l’excés de porno durant la meva adolescència m’hagi fet veure coses que no són, m’ho diuen molt sovint). La Michone a la seva, pentinant caps tant de zombis de cartró pedra com dels que li cauen del cel en la incursió al supermercat. En Tyresse, personatge cabdal al còmic, segueix buscant aquí la seva rellevància, tot i la cara de restret que gasta. Contràriament, en Carl és sens dubte el personatge que més ha evolucionat fins al moment: té el cabell més llarg. Malgrat tot, sembla que la cosa s’ha d’animar de seguida mercès a una mutació del virus Z dins la presó que presumiblement ha de desembocar en el caos més absolut, sempre segons les imatges vistes en l’avançament del proper episodi.
En definitiva, un començament de temporada força irregular, una vegada més, i que per tant ens deixa a tots amb un regust de boca agredolç. Bones intencions però poca cosa més, de moment. És com aquelles lleterades, aquelles vigoroses explosions d’amor testicular que acaben en la boca d’algú: ningú dubte de la seva dolça procedència però el sabor no ho és massa. Això diuen. The death is cumming, amics meus, The death is cumming…
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat