Encara amb el record recent de la pluja daurada de zombis del primer capítol i, sobretot, expectants per com es resoldria la mort a les dutxes de Patrick, reanimat com a mort vivent, un cop vist Infected (4×02) ja podem dir que és un d’aquells episodis que podem considerar rodons. Té tot allò que fa que la sèrie sigui un fenomen de masses: combina un bon relat, tensió, un bon ritme i allò que els fans del gènere volen, sang i vísceres. Però tot plegat, ben dosificat, com ha de ser.
Scott Gimple, el nou showrunner de la sèrie, ha demostrat que sap imposar el ritme i un bon pols narratiu a la història, almenys en aquesta arrencada de The walking dead 4. Si en l’anterior episodi vam poder veure la transformació (poc convincent) de Rick en pagès/granger, enterrat el seu revòlver en aquest oasi que se suposa que és la presó, la darrera escena presagiava la fi d’aquest somni idíl·lic, tant per a ell com per al seu grup i les desenes de supervivents de la massacre de Woodbury. La culpa la té el fill de Woody Allen, Patrick, un gafapastes tirant a repel·lent, el pobre, que ha estat infectat per algun virus letal. I ja se sap que en aquesta sèrie qui mor, ressuscita, i no precisament amb la bondat que se suposava a Jesucrist. I Patrick no ha perdut el temps, i en un tres i no res ha liquidat més gent que no pas el Governador en tota una temporada. I és que on hi hagi una infecció vírica per fer-nos patir, que s’aparti el Governador. Millor, que no torni, no cal!
Des de sempre, a les pel·lícules de terror juvenil sempre se’ns ha venut que “qui folla mor”. A TWD, tan castos ells, és qui ronca. Quina putada, la veritat. Aquesta seqüència inicial també ens ha servit per descobrir el veritable motiu de l’arribada d’aquell autobús ple de supervivents: que esdevinguessin simple carn de canó per a una nova matança. Amb tot, i és una llàstima, els guionistes s’han refrenat i no han eliminat alguns personatges que ja fa temps que ens comencen a semblar odiosos. Després d’aplaudir la mort d’Andrea (encara tinc les mans inflades), les apostes atorgaven molts números a Glenn (ho sé, la ràbia ens corrou, i Maggie, obre els ulls d’una vegada!), Carol (convertida en una educadora de l’escola Rottenmeier la principal doctrina de la qual és ensenyar a clavar un ganivet al cervell infectat del teu pare) o Hershell (en el seu cas, però, un servidor el salvaria, com a fan confés que sóc del Talkin’ dead).
D’altra banda, successos tràgics com aquests serveixen per consolidar personatges i aprofundir (atenció, notícia, pareu les màquines) psicològicament en algun d’ells (ho sé, no és conya!). Sens dubte, un dels moments estel·lars el protagonitza la nostra estimada Michone, que, després de demostrar que també és capaç de somriure, ara resulta que també pot plorar i que deu tenir algun trauma del passat profund. Quan Beth, la Lolita del grup, li ofereix la filla de Rick als braços, Michone no pot evitar rompre a plorar, en una escena realment emotiva i d’allò més creïble. I què podem dir de Rick, el gran Rick. Personatge capital, pal de paller del grup i l’únic dotat de matisos (fins i tot el meu col·lega va dir la setmana passada en aquest mateix especial que Rick mostra un vessant femení, aquell que es pressuposa que tots els homes tenim), que, finalment, empès pels esdeveniments, renuncia al seu recent canvi de vida. És aleshores quan pren l’arma i lidera novament el grup, acceptant que el seu cadell, Carl (aquest psicòpata que tots tenim dins), l’emuli escabetxant walkers a tort i a dret. També té temps de sacrificar els porcs que ha estat cuidant aquests darrers mesos, en una escena que podria semblar ridícula però que està molt ben portada, oferint com a pinso els seus babes als zombis amb l’objectiu d’allunyar-los de la tanca que estan a punt de tirar a terra. Ara ja només li falta tornar-se a posar el barret de xèrif. T’estimem, Rick!
I l’últim paràgraf el dediquem a Tyreese, personatge destinat a més i que aquí té el moment culminant. No ens referim al del principi, en què els seus dots de seductor es posen en dubte (allò que dèiem, a TWD el sexe és quasi absent, i encara més si hi ha Tyresse pel mig), o quan defensa obertament els valors del talking dead, sinó a l’escena final, brutal i que reobre un camí ple de girs i possibilitats dramàtiques. L’escena en què Tyreese segueix un rastre de sang que el porta al pati de la presó, on descobreix que ja no podrà culminar la seva relació amb Karen (si no és que es passa a la necrofília), és extraordinària. Els cossos cremats de Karen i un altre infectat obren grans interrogants. Qui coi els ha incinerat? Eren morts abans que els cremessin? Qui ha donat rates als caminants?
Com sempre, la resposta la tenim clara: els temors els provoquen més els humans que no pas aquesta horda de morts vivents.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn