Des que el tema reivindicatiu nacionalista i independentista s’ha tornat pacífic i sembla que Irlanda del Nord ha perdut poder mediàtic davant d’Escòcia o Catalunya, han afluixat les històries sobre l’IRA (l’exèrcit republicà irlandès) que havien omplert metratges de films molt interessants, com ara El viento que agita la cebada (2006), de Ken Loach, Michael Collins (1996), de Neil Jordan o la meravellosa En el nom del pare (1993), de Jim Sheridan. Ara bé, els irlandesos continuen presents en moltes sèries televisives, Broadwalk empire, Treme o Sons of anarchy, entre d’altres. Ens trobem que dues de les sèries més interessants del moment tenen com a eix central la història irlandesa, la seva personalitat i, sobretot, les ganes de diferenciar-se dels anglesos. Ambdues tenen en comú només això, el sentiment irlandès, perquè la mirada, la temàtica i el gènere són antagònics. Us en fem cinc cèntims visitant dues etapes ben diferenciades, poseu-vos el cinturó!
Peaky Blinders: Ens situem a l’Anglaterra dels anys vint, concretament al Birmingham de 1919, una ciutat infestada de brutícia i rates on la corrupció, la prostitució i els assassinats són a l’ordre del dia. Ens acompanyaran els Peaky Blinders, una banda criminal que imposa la seva llei a cop de fulles d’afaitar: simplement o segueixes la seva llei i mires cap a una altra banda o estàs mort.
Per aquest viatge ens guia Thomas Shelby (brillantment interpretat per Cillian Murphy), líder de la banda, que torna de la guerra per fer-se càrrec dels negocis familiars. I diem líder amb la boca petita perquè a l’ombra o no tant a 
l’ombra hi trobem la tia Polly, que ens regala les millors frases d’aquesta aventura i que sovint és la que mou els fils de la història. Tommy és un jove de mirada freda i impassible que no dubta a embrutar-se les mans per tal de protegir els seus interessos i la família. Haurà de fer front a l’arribada des de Belfast d’un nou cap de la policia (espectacular Sam Neill). Es tracta d’un detectiu despietat disposat a utilitzar mètodes poc ortodoxos per tal de sortir-se amb la seva. En teoria, arribarà a Birmingham per netejar la ciutat de gàngsters, criminals, prostitutes i comunistes, però amb l’objectiu real de recuperar un arsenal d’armament que ha anat a parar a mans dels Shelby.
Aquest és el tret de sortida d’una aventura de 6 parades d’una hora de durada. Gaudireu d’uns paisatges i una ambientació espectaculars i en què com a fil musical podreu sentir una BSO original a cop de rock que contrasta amb l’època i tot això, com no podia ser d’una altra manera, regat amb whisky, molt de whisky….
London Irish: Tirem de tòpics! Els irlandesos es passen el dia bevent, són uns terroristes i odien els anglesos. Si agafem aquestes premisses, situem quatre joves irlandesos (dos nois i dues noies) a Londres i els donem un humor com el d’Els joves, menys trencador però igual de bèstia, tenim London Irish. El millor de la sèrie són els seus protagonistes i les converses sobre Irlanda i Anglaterra, per exemple: estan xerrant al bar bevent cervesa (què si no!) I una diu:
– Sort que els anglesos ens van envair perquè si no, no podria parlar anglès.
– Parlaries irlandès – li contesta l’amiga
– Què va! No el sé parlar. Seria muda!
Comparat amb els irlandesos de Peaky Blinders, els de London Irish no volen fer cap revolució, ni fer-se rics, ells “només” volen follar, sortir de marxa i, per damunt de tot, beure alcohol a dojo, de fet no poden estar més de 45 minuts sense mamar.
Si fem cas de les seves converses de pub sabem que Freud deia que els irlandesos no podien ser psicoanalitzats perquè estaven massa sonats. Per aquest motiu l’anàlisi d’avui l’hem hagut de fer entre dos Bastards, la Fàtima Deulofeu (@alfdeve) i en Jep Soler (@jepsoler), amb el perill de patir conseqüències mentals greus que només hem sabut prevenir amb dosis altes de ratafia.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries