La mort de Ted Post (31 març, 1918 – 20 d’agost, 2013 ) segurament, i per alguns, no requeriria ni aquest petit article perquè la majoria, i amb raó també és veritat, no sabran de qui estem parlant. És cert que no és un dels grans directors que ha donat el cinema. Però Post ens serveix com a metàfora, com a exemple, d’aquells professionals que van treballar amb ofici i rigor, abordant cada treball amb molta, moltíssima, professionalitat. Una de les coses que es pot comentar de Ted Post és que va ser avalador de Clint Eastwood, tot i que van acabar discutits, amb els anys. En tot cas, els seus són uns films, la majoria dels quals no seran recordats, cert, i segurament amb raó, però val la pena no deixar de banda a aquests directors i menys encara despreciar-los, com faria un vil Cahierista.
La primera vegada que vàrem llegir el nom d’aquest director en una pel·lícula va ser en la segona part d’El planeta dels micos, que va haver de dirigir ràpidament perquè la productora volia donar continuïtat a aquell inesperat i icònic èxit de taquilla que va dirigir Franklin J. Schaffner el 1968. La història de Ted Post va lligada amb el desaparegut teatre de Brooklyn, el Teatre Pitkin de Loew, on va ser acomodador i on va néixer la seva idea de ser actor. Finalment ho va deixar córrer. Arran de la seva amistat amb Sidney Lumet es van embrancar a dirigir teatre. Precisament el seu èxit com a director teatral és que el va portar al cinema. El treball més recordat de Post va ser la segona part de Harry el sucio. En tot cas el gruix de la seva obra s’ha de buscar a la televisió on va dirigir episodis de sèries clàssiques, com ara : La llei del revòlver (Gunsmoke), Perry Mason, Rawhide -aquí amb Clint Eastwood com a actor-, La dimensió desconeguda, o la magnífica The Virginian -amb una meravellosa banda sonora i amb una introducció que, per cert, sempre hem pensat que va inspirar la de Curro Jiménez– i, per tancar els exemples, la friolera de 178 episodis de Peyton Place. Seria, doncs, un dels directors anomenats de la generació de la televisió, com Arthur Penn, on es va formar abans de saltar al cinema.
Cal recordar a Post com un director competent, i amb ofici, allò que un Cahierista diria impersonal, que va dirigir treballs a major glòria de l’avui oblidat Michael Dudikoff o l’impertorbable cara de pedra Chuck Norris, però també va dirigir a grans actors, si bé a les acaballes de la seva carrera, com ara Burt Lancaster. Veure molts dels treballs de Ted Post és trobar-se davant d’un d’aquells professionals que amb dignitat, i perquè no dir-ho també, talent -sense el qual, encara que sigui poc, no es pot fer res- van demostrar que la competència està molt per sobre del producte, encara que aquest no passi de ser en moltes ocasions carn de crispetes, perquè negar-ho.
Només per això, el senyor Post mereix el reconeixement del Col·lectiu Bob Merrick.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas