Hem hagut d’esperar dos anys perquè Cabin in the woods s’estrenés als cinemes. Dos anys en què, malgrat les bones crítiques, l’aval dels aplaudiments als festivals i el boca-orella, la pel·lícula no ha parat d’acumular pols a l’estanteria de la seva distribuïdora mentre paral·lelament es guanyava (a pols) l’etiqueta de film de culte. Per fi s’ha estrenat a casa nostra, coincidint també amb l’emissió per Canal Plus. I nosaltres que ho celebrem. Els perquès, a continuació:
1. Clixés? No, homenatge. Una cabana perduda al bosc. Cinc joves disposats a disfrutar d’un cap de setmana d’alcohol, porros i sexe. Un catxes (encarnat per Chris Hemsworth, l’actor que fa de Thor), una rossa de pot tan sexy com curta de gambals, l’intel·ligent sensible, el fumeta i la verge de torn formen el quintet. Malgrat les advertències i amenaces d’un pillat sorgit de l’Amèrica profunda que els omple de gasolina l’autocaravana, s’embarquen a un descens als inferns (literal) arran de lectura d’un dietari maleït que troben a un soterrani (la versió apòcrifa del Necronomicon?) … Fins aquí aquest portent d’originalitat, però poc més podem revelar per no espatllar la història. Però res no és el que sembla.
2. De referències, mil. La trama, de caràcter metaficcional, està vertebrada per una infinitat de picades d’ullet als amants del gènere. Amb H.P. Lovecraft com a malaltissa ombra que hi plana, el punt de partida inevitable és Evil dead (Possessió infernal) per abocar-se de ple a un carussel referencial que ens porta des de La matança de Texas fins a La resplendor, passant pel pallasso assassí d’IT, Els estranys (de Bryan Bertino) o el fantasma nipó a l’estil The ring o Dark water atemorint els pobres escolars… A més de clàssics, amb l’home llop com a estendard. Bé, i no ens oblidem de Lost, és clar, ja que el director d’aquest film, Drew Goddard, és productor i guionista de la mítica sèrie (sobretot ens remet a Ben quan controlava els mecanismes i enginys de l’illa).
3. Una joguina mecànica. Drew Goddard (director i guionista) i Joss Whedon (coguionista i productor) són els màxims responsables d’aquest assaig sobre els mecanismes de creació del relat fantàstic i de terror. Parla de la por i l’analitza, alhora que ofereix un producte d’allò més ben confeccionat, visualment portentós i argumentalment captivador i intrigant fins al pla final. Pels temps que corren per un gènere que demostra constantment que la quantitat no sempre implica qualitat, el film és excel·lent… però d’aquí a considerar-la obra mestra…
4. Obra mestra? Repetim, de bona pel·lícula a obra mestra hi ha un pas i Cabin in the woods no hi arriba. I us ho diu un servidor que tot sovint quan s’emociona s’abraona a usar aquest qualificatiu. Precisament és una de les virtuts de la pel·lícula, aquest mecanicisme enginyós al que és deutor l’argument, el que li resta la llibertat creativa que altres films del seu estil destil·len. Pensem, per exemple, amb In the mouth of darkness (En la boca del miedo), del mestre John Carpenter, un film del 1995 que ja abordava l’univers Lovecraft i oferia un terrorífic relat metalingüístic sobre com funcionaven els mecanismes literaris de la ficció del gènere fantàstic i de terror. Scream, en un altre registre molt més còmic, també els havia abordat amb prou gràcia.
5. El millor: sens dubte, els 15 minuts finals, un festival orgiàstic per a tot amant del gènere i raó de ser perquè estiguem aquí comentant la jugada; la mala llet inherent en el duet format per Richard Jenkins i Bradley Whitford (els titellaires de la funció); la resolució de l’episodi del fantasma japonès, i, perquè som així de malalts, la morrejada amb llengua inclosa de l’exuberant Anna Hutchinson (la xicota romana de Spartacus!) a un cap de llop dissecat. Buf!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn