El Governador és el protagonista absolut del darrer episodi de The walking dead, titulat Live bait. A ell li dediquen íntegrament els 43 minuts del capítol d’aquesta setmana, en un flashback que ens explica com arriba fins a la presó (la imatge final del capítol 4×05, Internment).
Ens trobàvem en un moment en què fins i tot la trama semblava estar en quarantena. La grip zombi que planava sobre la presó ja va fer la seva feina: matar gent de la qual no sabíem ni el nom. Cap protagonista va resultar ferit. Ni un. Ni la Sasha. Ni en Glenn. A banda de la indignació que aquesta decisió suscita, tot du a pensar que la trama de l’epidèmia era un camí sense sortida i que calia afegir-hi un element extern per sacsejar l’ambient. I aquí és on entra en joc el Governador. Encara no sabem què acabarà fent a la presó, però el capítol d’aquesta setmana ens deixa plens de dubtes mostrant-nos una faceta seva que no havíem vist anteriorment. Se’ns presenta un home sense esperança, abandonat, que evita tot contacte possible amb els zombies – el trauma de la mort de la seva zombie-filla encara és massa recent – però quan s’hi ha d’enfrontar ho fa com Moisés va dividir les aigües: “pim, pam”. Solitari, callat, absent. Retratat videocliperament com un supervivent d’allò més dur, destruint la seva gran creació: Woodbury. Com si en algun moment hagués estat un gran personatge. Com si ens hagués d’emocionar veure’l de nou. Com si fos el gran dolent que mai ha arribat a ser. Com si veure gratitud i amabilitat en ell fos sorprenent.
Mentre el protagonista de la setmana vaga sense sentit per carreteres perdudes, veu la imatge d’una nena a una finestra. La seva filla? No, una oportunitat. La de començar de nou amb un nou nom. Ara el Governador es farà dir Brian Heriot. Però qui és realment aquest nou home? Certament, un home que fuig, que vol oblidar. Juntament amb la nena, Megan, descobrirà una família a la qual voldrà ajudar i salvar. Tot perquè la nena el confon amb el seu pare, que fa temps les va abandonar. Ai Brian, que la teva filla era una zombi adorable, no li busquis substituta! Aquesta situació no fa més que forçar un drama inexistent. La manca d’empatia que genera, lligada al fet que crec que molt pocs desitjaven el seu retorn, acaba donant com a resultat un capítol gens aconseguit. De fet, tot el que explica és palla per a un personatge que, fins ara, ha quedat empetitit per desaprofitament. La trama de com Brian arriba al moment actual és insulsa i s’allarga innecessàriament. Ni la persecució zombi a la nova família de Brian ens posa les piles –l’únic moment que té la seva conya és la visita a l’asil d’ancians–. Si s’haguessin intercalat imatges de la presó, potser s’hauria guanyat una mica de ritme, tot i que a la presó, de ritme, el que en diríem ritme, tampoc n’hi ha.
El punt clau és la trobada de Brian amb el seu antic equip destructor de Woodbury, amb en Martinez al capdavant. Cal que encreuin les mirades un segon perquè el desig de venjança aflori en el Governador. De sobte, es treu el vel encegador i ho recorda tot. Fem memòria, si no, de la cara de pocs amics que feia al final del 4×05. Així, em pregunto: si ha de tornar a ser el dolent de la sèrie, per què ens martiritzen amb aquest capítol? Perquè veiem la seva dualitat interna? Perquè sentim compassió? Quin és el sentit de tot plegat? Sorprendre’ns quan es transformi en el mal encarnat quan es vegi cara a cara amb la Michonne i tregui espuma per la boca? O simplement jugar amb nosaltres a un joc del qual ens estem afartant? Qui sap si ens sorprèn i acaba interioritzant aquesta nova identitat, i ens canta com un kumbaià algunes cançons al voltant d’una foguera incineradora de cadàvers zombis.
En aquest darrer episodi ens han introduït uns nous personatges que oblidarem amb una rapidesa trepidant, usats només com a excusa per fer arribar el Governador on és. Espero que serveixi per a alguna cosa més i que finalment la Megan pugui capgirar la moral de Brian, simplement fent-lo dubtar, o fer-lo caure molt baix amb el record de la seva filla i despertar, així, el monstre que encara no hem vist. Invoquem-lo!
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752