Un dels millors films d’Alfred Hitchcock, inscrit en la seva més que reivindicable etapa anglesa, és The lady vanishes (1938), aquí coneguda amb el títol d’Alarma en el expreso. El punt de partida és d’aquells que marquen, i encara més si el roda el mestre del suspens: durant un trajecte en tren, una passatgera coneix una venerable senyora, amb qui manté una agradable conversa, però, després d’una aturada per culpa del mal temps, s’adona que l’anciana ha desaparegut sense deixar rastre. El misteri augmenta quan comença a buscar-la i resulta que, aparentment, ningú no l’ha vista mai. El viatge en tren, aleshores, esdevé un malson en què tothom és sospitós o sembla tenir alguna cosa a amagar.
Molts anys més tard, Plan de vuelo: desaparecida (2005) es va presentar com un remake apòcrif d’aquella pel·lícula exemplar, en aquest cas ambientada en un avió transoceànic i amb Jodie Foster com a víctima d’un complot tan majúscul com ridícul. El resultat, us el resumeixo en poques i clarificadores paraules: una merda enganxada en un pal.
Tot el contrari que una pel·lícula que aquests dies sobresurt d’una cartellera cinematogràfica copada per morralla i que juga amb una premissa argumental més que similar, en aquest cas centrada en una parella en tràmits de divorci a la qual li desapareixen dos fills. Parlem de Séptimo i, si bé certament no és cap obra excel·lent, sí que podem dir que és un destacat thriller de suspens que no té més pretensió que entretenir. Que ja és prou, amb els temps que corren.
I la veritat és que ho aconsegueix, sobretot gràcies al treball en la realització i el guió de Patxi Amezcua –autor de la també notable 25 kilates– i d’uns productors –entre ells, el gironí Edmon Roch– que han sabut esprémer el pressupost per reeixir en un producte que a molts altres ja els agradaria. Aquesta feina ben feta s’ha saldat amb un èxit de taquilla sorprenent –a l’Argentina era més que previsible– i amb diverses ofertes provinents dels despatxos de Hollywood per comprar-ne els drets i fer-ne un remake –seguint la petja d’Abre los ojos i Rec.
Per ser justos, també, cal reconèixer que un dels pilars que sustenten l’entramat de Séptimo és Ricardo Darín. Ell esdevé el one man show amb un creïble paper de pare a qui el món se li ensorra per culpa d’un joc innocent –una cursa entre ell baixant amb l’ascensor i els fills baixant per les escales–, i encara més perquè la seva dona (Belén Rueda), amb qui està en fase de divorci, li ha advertit que no hi jugués –però ja se sap que els pares, quan estan separats…–. El més interessant del perfil del protagonista és que és un pelotudo –qualificatiu argentí que sona desenes de vegades–. Sebastián, el personatge, és un advocat insofrible, ambiciós, cràpula i, en alguns moments, odiós. És a dir, un perfecte advocat. També, un bon pare, o almenys així el descriuen els seus fills. En definitiva, un personatge polièdric, amb arestes i matisos, que sempre és d’agrair –no com els pares desesperats que sol interpretar Mel Gibson.
L’escenografia, un pis antic de Buenos Aires, també hi té el seu pes, i esdevé, com diu el tòpic, un personatge més. Paranoia, angoixa, intensitat… i suspens, és clar, són els ingredients d’aquest film, que, per altra banda, tampoc no és perfecte, com el protagonista. Li falta, al nostre parer, un punt de mala llet i més violència –a mi, pacífic de mena, em passa això i pelo més d’un dels veïns sospitosos!–. També, com sol passar tot sovint, està vertebrat amb trampes argumentals. Una d’imperdonable que, per no esguerrar la funció, aquí no podem detallar, si em permeteu, i que té a veure amb els motius de la desaparició dels dos nens.
Però ja sabem que, al cinema, tot sovint el fi justifica els mitjans.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn