Com que The walking dead està cada vegada més interessant, aquesta setmana he decidit trucar a un reputat director de cinema banyolí per convidar-lo a fer la crítica del nou episodi, que hi digui la seva. Malauradament, arribat el dia d’entrega del text, no m’ha pogut enviar res perquè es veu que està embolicat amb l’escriptura del guió del seu proper projecte. És per aquest motiu que us deixo la transcripció de la conversa telefònica que vaig tenir amb ell a mode de crítica. O d’alguna cosa.
[Quatre tons i algú despenja]
– Mana…?
– Hola, bones… El senyor Serra?
– Sí, jo mateix. Qui demana? Ara no tinc temps per entrevistes…
– Miri, no… Només serà un moment… Veurà, el trucava d’Els Bastards, que és un blog on parlem de pel·lícules, sèries de televisió… Ens coneix?
– Doncs no, la veritat és que no.
– Bé, és igual… El cas és que el trucava per convidar-lo a fer un escrit sobre el nou episodi de The waking dead...
– Això és un grup de música?
– No, no… És una sèrie de televisió… Deixi’m que li expliqui; cada setmana a Els Bastards fem una crítica de l’episodi corresponent de la sèrie per tenir contents els nostres lectors, sap? Tothom ho fa, en Toni de la Torre… Uffff, tothom! Hi estem obligats per la competència…
– La Competència? El programa de ràdio? Haver-ho dit abans, home!
– No, no… No ens entenem… Sisplau, segui i no faci res, però escolti’m, això sí! Veurà… Els Bastards és un blog de cinema i sèries de televisió, i el trucava per convidar-lo a parlar de The walking dead, que és una de les sèries del moment…
– Ah… Una sèrie… Però llavors no vol que parli de la meva pel·lícula?
– Sí, sí… I tant! El cas és que aquesta sèrie en qüestió és una puta merda; és així com una història postapocalíptica de morts vivents que no va gaire enlloc, que els seus protagonistes li importen un cul a tothom, i que a més a cada nou episodi passen coses cada cop menys interessants i sense gaire sentit… Un estil que vostè coneix perfectament.
– Està insinuant alguna cosa?
– No, no… M’he explicat malament… El que vull dir és que la sèrie és una merda, bàsicament perquè va de zombis i quasi no hi passa res, i esclar, fer una sèrie de zombis i que no hi passi res és com… no ho sé… és com fer una pel·lícula amb en Dràcula i que tampoc passi gaire res… No sé si m’entén…
– Aaaaah…! I aquí és on jo puc començar a parlar de la meva pel·lícula, no?
– Exacte! Tothom espera de The walking dead acció, sang, fetge, una línia argumental coherent, una mica de drama ben pensat, bons guions, bones trames, un bon càsting, bons efectes… Però en veritat no hi ha res d’això, tot és un engany, fum. Vostè, fent pràcticament el mateix, no enganya a ningú… Vostè fa art!
– No tinc molt clar si li haig de donar les gràcies o haig d’engegar-lo a la merda…
– Jo tampoc… Així què, com ho veu?
– Home, no sé… On puc veure aquest episodi per documentar-me?
– Ui, si no cal, home! Si avui ja no es fa això de fer crítiques havent mirat abans el que s’ha de criticar. No és prou modern! Llegeix Cahiers du Cinéma, vostè? És igual…
– Però alguna cosa hauré de dir per introduir el tema, no?
– Sí, esclar… Jo li faig un resum i vostè agafi una mica el que li surti de la polla… Pensi, divagui, insulti… La gent espera això de vostè: és un artista!
– Hahaha… Ara si que li haig de donar les gràcies!
– No es mereixen! Miri, l’hi explico: ara mateix la sèrie està centrada només en un dels seus teòrics dolents, un paio borni que es fa dir El Governador…
– Un moment, que prenc notes… Te-ò-rics… do-lents… bor-ni… go-ver-na-dor… Governador va amb b o amb v?
– No es preocupi, vostè escrigui, que ja passarem el text a correcció. Tenim unes noies molt maques tancades en unes gàbies que ens corregeixen qualsevol cosa per quatre cacauets. Semblarà ben bé que és escriptor i tot.
– Perdoni, que jo ja he escrit algun llibre!
– Esclar, com tothom! Doncs com li deia… Aquest governador, que era molt dolent i estava molt crazy, va matar la gent del seu poble i va fugir, però en l’episodi anterior va aparèixer per sorpresa, de sobte, vestit en plan Snake com si tornés d’un viatge espiritual al Tibet o com si s’hagués fumat una tona de maria… O totes dues coses. A més, es fa amic d’una nena, tot molt innocent… Si posa que això és un homenatge al clàssic Frankenstein, quedarà com un entès del cinema de terror i fantàstic.
– Sí, però és que a mi no m’agrada gens aquest tipus de cinema, el trobo menyspreable… No he vist ni una pel·lícula…
– Ah, sí…! No me’n recordava, d’això… És igual, posi el que li sembli… Per on anava…?
– Que el governador es feia amic del Franquestin aquest…
– Sí, això mateix! Ho està agafant a la primera! Molt bé, senyor Serra! Doncs aquest governador també va a buscar un tauler de parxís al veí del pis de dalt, com a última voluntat d’un iaio que s’està morint… També li va a buscar unes bombones d’oxigen a un asil ple de zombis… Hi veu la metàfora?
– Sí, sí… me-tà-fo-ra…
– Però tot això no serveix de gaire res perquè el iaio mor de seguida. En realitat, el governador aquest està fent punts perquè el que vol és sucar el melindro amb la seva filla, la mare de la nena… Sembla tonto però no ho és, s’ho fa una mica… Total que quan el iaio mor, llavors decideix marxar amb els que queden a buscar aventures pel camp, moment en què per fi es folla la mare de la nena, amb molt d’amor, això sí… Dins una furgoneta… Amb la nena i la germana al costat… Tot molt, molt maco, net i bucòlic… I a l’endemà se’ls espatlla la furgoneta i… Sorpresa! Es troben uns zombis molt bruts per la carretera que se’ls volen menjar i els persegueixen.
– Però escolti, això no té gaire sentit… No hi ha per on agafar-ho…
– El que jo li deia… I és en aquest punt quan comença l’episodi d’aquesta setmana, que es titula Pes mort; quan apareix un antic amic del governador, un panchito que es diu Martínez, que lidera un campament al costat d’una llacuna, i els acull a tots.
– A qui?
– A ell, a la nena, la mare i la seva germana, que resulta que és lesbiana; això és la quota homosexual que li faltava cobrir a la sèrie, sap?
– I el iaio?
– Noooo! El iaio no és homosexual!
– No, vull dir que on és…? No va amb ells?
– Aaah..! Quin ensurt! No, home, el iaio ja va morir en l’episodi anterior, abans que marxessin d’aventures pel camp. No se’m perdi, senyor Serra, que ja acabem!
– Ah…! Perdó, perdó… Crec que ho vaig entenent… Ia-io mor a-bans… a-ven-tu-res-camp…
– Bé, i finalment a mig episodi la cosa s’anima una mica perquè resulta que al governador li entra un brot psicòtic perquè fa dies que no s’ha fumat res i perquè no el deixen tranquil per intentar arreglar una gotera del seu remolc amb cinta americana… I esclar, d’un pet de ràbia es carrega el seu amic llançant-lo a un pou ple de zombis, i un altre paio que passava per allà lligant-lo a un pes mort i fotent-lo al fons de la llacuna. I així és com torna a ser l’amo del corral…. I c’est fini! Què li ha semblat?
– …a-mo del co-rral… I-cest-fini… Ja està! Home, què vol que li digui… Em sembla tot molt tronat, però alguna cosa farem…
– I esclar que sí! Collonut! Quan ho tingui ens ho envia i ho publiquem. Ho petarem, n’estic convençut.
– Molt bé…
– Ah, només una cosa, senyor Serra! Ja se m’oblidava… Volia dir-li que em va encantar la seva darrera pel·lícula… Fantàstica, meravellosa, pura concreció, una oda a l’excel·lència visual, a l’onanisme més espiritual, sincer, colpidor… I quina fotografia, per favor! Insuperable, majestàtic, sublim!
– Ah, moltes gràcies! Llavors l’ha vista?
– Crítica moderna, recorda?
– Hahaha… Ho pillo, ho pillo… Vostè és un puto bastard! Hahaha…
– Hahaha… Adéu, senyor Serra! Gràcies per tot!
– A vostè, vagi bé!
[Tots dos pengem. Fi]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat