Ai, la cervesa! Quin plaer! Que faríem sense ella… En el passat aquesta beguda dels déus era una font d’alimentació important, sobretot a l’edat mitjana, i ha esdevingut un refresc imprescindible en la nostra cultura i en el moment actual. Tanqueu els ulls. Bé, val més que no ho feu, perquè no podríeu continuar llegint. Imagineu per un instant que la cervesa no existeix. Que fort, no? No tindríem l’anàlisi anual del Bastard Callahan Ruiz sobre l’anunci Mediterràniament. El Barça perdria un patrocinador que permet als jugadors mostrar-se tal com són en les celebracions populars. No tindríem excusa per quedar amb els amics. I no existiria The World’s End.
La darrera pel·lícula de l’equip Wright-Pegg-Frost, després de Hot Fuzz i Shaun of the dead, és una oda a la cervesa i l’amistat en la seva màxima expressió. Qui no recorda aquelles competicions, en la joventut més hormonal, en què emplenar la taula del bar de quintos buits era l’objectiu a mitja tarda? O aquelles feines d’estiu en què la set era sadollada amb Xibeques quasi glaçades? En la majoria de records amb la colla d’amics adolescents hi apareix una cervesa, o més d’una. Així comença The World’s End, amb l’aventura d’uns amics que volen aconseguir fer una cervesa en cada bar del poble, acabant en el pub World’s End del títol. Tot i que no ho aconsegueixen, un dels nois recorda, quan arriba a la quarantena, aquella experiència com la més feliç de la seva vida, i es posa en contacte amb els seus antics companys per repetir la prova i arreglar el que va quedar pendent.
Segurament aquesta arrencada ens prepara per a una història semblant a la trilogia de Resacón en Las Vegas i s’espera humor, bogeria, rauxa. L’habilitat de The World’s End és saber sortir d’aquesta tendència per dirigir-se, sense abandonar la conya, a una trama de ciència-ficció –clares referències a La invasión de los ultracuerpos i a El pueblo de los malditos–, mantenint el tema principal del film: la síndrome de Peter Pan en la crisi dels quaranta.
Fer-se gran es viu de manera molt particular, és clar. Tot i això, hi ha alguns patrons que es repeteixen en la majoria de la població. Un d’aquests patrons és el record de la joventut com una etapa feliç, com la més divertida i atrevida. Parlant amb persones del meu entorn, quan els pregunto a quin moment de la seva vida tornarien, la majoria diuen que a la vintena, o una mica abans. Les seves explicacions solen anar dirigides cap a la llibertat, a la sensació que eren els amos del seu temps, de les seves accions. Els personatges de The World’s End enyoren el passat perquè el present no els gratifica. Com aquells Bastards que encara se’ls escapa una llagrimeta i se’ls ericen els pèls canosos de l’esquena quan veuen The Goonies i Stand by me, i que defensen Super 8 (de l’alumne de l’innominable).
The World’s End va ser una de les pel·lícules més ben rebudes en el passat Festival de Cinema de Sitges; tot i això, cap programador de la demarcació de Girona ens ha regalat l’oportunitat de veure-la en pantalla gran. Es va estrenar divendres, a veure si aquesta setmana algun cinema gironí ens dóna una alegria i la programa.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1