[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=nQDUtjwoaTY” /]
Música: Main Title – J.J. Abrams
Ho sabem: és l”antiintro’. És veritat. Molts direu que no mereix aparèixer en aquest racó de la memòria catòdica i musical que ha iniciat el bastard Jep Soler. Però què voleu que us digui, encara ara, només de sentir el tall de música, i ja no us dic veure aparèixer les lletres de Lost del no res per evaporar-se a mesura que omplen la pantalla, se’m posa la pell de gallina com poques intros de sèries aconsegueixen.
Mai 10 segons havien donat per a tant!
La intro de Lost és d’allò més simple i elemental, a diferència d’altres molt més treballades i esteticistes. Està concebuda amb tota la intenció: situar l’espectador, anar per feina i entrar en matèria narrativa, sense donar opció a canviar de canal. Aquesta premissa, concebuda en un temps en què tothom encara s’asseia al sofà per veure la televisió i que en el cas de Lost es va fer des del primer capítol, la van adoptar altres sèries del moment a mig curs (entre les quals, com a cas paradigmàtic, Mujeres desesperadas, que, tot i que arrencava amb una magistral careta de presentació, els productors la van acabar substituint per una que tan sols durava uns pocs segons).
El més curiós del cas és que va ser el mateix J.J. Abrams (i no pas Michael Giacchino, el responsable de la banda sonora) qui va crear la intro inspirant-se en The twilight zone (La dimensió desconeguda). Es diu que ho va fer amb el seu ordinador portàtil (lletres i so) durant un trajecte en tren. Es nota, però insistim, és d’allò més resultona i ha transcendit com a icona. Tant, que si fóssim dolents, que a vegades ho som, diríem que juntament amb el capítol pilot és del bo i millor que va deixar com a rèdit aquest productor que va delegar en Damon Lindelof i el productor executiu Carlton Cuse el desenvolupament de la mitologia de la sèrie per rodar la tercera (i brillant) entrega de Missió impossible.
Sobre la sèrie, no hi entraré per evitar el debat. No hi ha debat. Lost és la mare de totes les sèries modernes. Us agradi o no. És la llum; la nostra Bíblia particular. No cal combregar-hi plenament. Però és un tòtem, el nostre tòtem. Molts d’Els Bastards originals encara li mostrem devoció perquè existim gràcies a ella.
Amén.
PD: L’any que ve es compliran deu anys del naixement d’aquesta sèrie. Ja tenim les espelmes preparades.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn