S’acaba l’any i comencen les travesses a les revistes especialitzades sobre quina és la millor pel·lícula d’aquest 2013. L’any passat un film estrenat al desembre, Holly motors, va guanyar la majoria, menys la d’Els Bastards, que, democràticament, va escollir The descendents d’Alexander Payne. Com diria el gran Jep Cabestany de La Competència: «No volíeu democràcia?, doncs ja ho teniu.» Doncs sí, desgraciadament vam haver de claudicar a causa de la (simple) majoria i proclamar el film de George Clonney com el millor del 2012. Una de les candidates d’enguany, no pels cahieristes que l’han obviat en la seva llista, és La grande bellezza, de Paolo Sorrentino, que acaba d’endur-se els premis a la millor pel·lícula, millor actor, millor director i millor edició al European Film Awards.
Hi ha algunes produccions, moltes pel meu gust, que es dediquen a fer un reportatge de la ciutat protagonista i així, a més de cobrar dels respectius ajuntaments, provoquen els comentaris entre els espectadors que han visitat anteriorment els espais que veuen, retocats i ben elegants, a la gran pantalla. El màxim exponent és Woody Allen, que en els darrers anys ha anat resseguint la geografia europea a cop de talonari, o la ja anomenada Holly motors, que ens portava a recórrer una París enigmàtica, obscura, misteriosa amb un mestre de cerimònies espectacular, o la sobrevalorada, avorrida i totalment prescindible En la ciudad de Silvia, del modest José Luis Guerin, en la ruta per Estrasburg. La grande bellezza succeeix a Roma però no fem una ruta turística en els espais més emblemàtics, tot i que gràcies a la classe social dels seus protagonistes tenim la sort de visitar alguns dels llocs més impressionants de la ciutat. El narrador i protagonista (Jep Gambardella – Toni Servillo) és un escriptor que acaba de fer seixanta-cinc anys, i que els darrers trenta s’ha envoltat de l’esnobisme romà per gaudir de múltiples festes i agradables companyies. A poc a poc s’adona que potser no ha aprofitat la vida. El que més costa és admetre que s’ha perdut el temps i permetre que el remordiment ens abraci, per això a vegades és millor deixar amagat el passat. O no? Quan arriba en un moment de la vida que se li presenta crepuscular, en Jep s’ha d’enfrontar als fantasmes (tant els imaginaris com els reals companys de festa), mentre intenta amagar-se dels pensaments de la mateixa manera que ha fet els darrers anys, anar de festa en festa i no parar ni un moment per pensar. La trista realitat el començarà a interrogar sobre la mort, la vida, el temps, les oportunitats perdudes.
La pel·lícula és un periple per la societat corrupta, hipòcrita, religiosa i falsa d’una Roma contemporània que encara té reminiscències de l’època gloriosa dels emperadors romans. Ara no hi ha un emperador clar, tot i que el veí d’en Jep té tots els tics d’un Cèsar altiu que domina la ciutat mentre mira per sobre l’espatlla els burgesos i bohemis de la nit romana. Gràcies a la feina periodística del protagonista podem assistir a unes quantes performances artístiques que desperten admiració i, sobretot, somriures, quan entrevista algun dels artistes.
Tot i que en Jep Gambardella és el gran bastard d’aquest any a les pantalles cinematogràfiques, amb els seus consells i la capacitat adaptativa amb un esforç mínim, els meus companys tornaran a mostrar la seva gran bastardia votant una parella que visita Atenes. Què voleu que us digui, m’agrada més Roma.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1