Jo ja voldria fer com altres bastards i aprofitar aquest espai per influir en les vostres votacions pels millors films de l’any, però com que no sóc tan maniqueu i la pel·lícula que em toca comentar no arriba ni de bon tros a ser candidata, ho deixarem per més endavant, si us sembla. Anem per feina. El consejero (The counselor) tenia a priori tots els crèdits per esdevenir, si no la millor, sí una de les millors pel·lícules d’aquest 2013. Al capdavant, Ridley Scott, un tot terreny capaç del bo i millor (Alien, Blade runner, Gladiator…), amb un bon guió, obra de Cormac McCarthy (autor dels llibres No és país per a vells i la mereixedora del Pulitzer La carretera), que ell mateix ha escrit segons una adaptació del seu llibre Meridiano de sangre. I per rematar-ho, un repartiment d’infart: Michael Fassbender, Penélope Cruz, Cameron Diaz, Javier Bardem, Brad Pitt… a més d’una llista de secundaris que no acabaríem mai. Doncs ves per on, malgrat que la història és d’allò més punyent i la posada en escena és visualment exhuberant, la cosa no acaba de funcionar, i tant l’abstracció com la fredor s’imposen de tal manera que a l’espectador (almenys a un servidor) li acaben important un rave els terribles esdeveniments que s’intueix que afectaran els personatges. I això, al final, pesa massa.
No, no és país per a vells. I això que ho vol ser. Un microcosmos d’opulència i crim. Una frontera (Ciudad Juárez) on els mafiosos, els pinxos i els espaldas mojadas deambulen tan lliurement com ho poden fer guepards caçant conills, les mascotes de la parella formada per Bardem-Diaz. En aquest univers dominat per supraestructures criminals suposadament erudites (que citen Machado, fins i tot), un pobre home, un advocat seduït per la cobdícia (Fassbender), pacta amb el mateix diable i encara es pensa que en pot sortir indemne. Tot plegat és una faula moral cruel que ens captiva, però a mesura que avança tot resulta massa superficial, excessivament esteticista i poc realista. I els actors (dels quals salvem Fassbender i Diaz), doncs això, semblen actors fent d’actors, amb un Bardem fent d’enèsim Bardem dolent molt dolent (a l’estil de No és país per a vells i Skyfall) i un Brad Pitt fent de Brad Pitt (imitant el seu personatge de Killing them softly.
Una llàstima, certament, perquè ens encanten les històries de McCarthy, i aquesta, sense anar gaire lluny, podria funcionar millor amb un altre director. Per portar a terme un relat abstracte tan anticomercial com aquest, per què no González Iñárritu? O Alfonso Cuarón, que també és mexicà? Amb tot, ens quedem amb una seqüència que em va deixar tan esmaperdut com el mateix personatge que encarna Bardem, i que té que veure amb un Ferrari i la Cameron espaterrada que ni en Jean-Claude van Damme imitant un silur per poder complir el seu propòsit: fornicar amb el cotxe. Literalment.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn