Us heu arribat a plantejar què serà de vosaltres quan ja ningú us vulgui? Quan els vostres fills -si n’arribeu a tenir- visquin en pisos comunals de 23 m2 i no tinguin, tampoc, calers per pagar-vos la residència? Doncs quan passi això serà millor que tingueu com a amic al Sylvester Gardenzio Stallone (Hell’s Kitchen, Nova York, 1946). Aquest actor (actor porno, també), guionista (de guions de 100 planes i de 2, també) i productor (de films horteríssims, també), fill de Jacqueline, astròloga i professora de dansa, i Frank (natural de Bari, Itàlia), de professió estilista (deu ser perruquer, no?), és un exemple clar del fracàs absolut dels Cahieristes, els quals li han donat l’extremunció diverses vegades, sense èxit és clar. El van masacrar perquè guanyava calers a cabasos amb horterades i, a la vegada, amb films més que correctes, amb l’obsequi d’algun guió més que digne. Per això Víctor González i Bob Merrick hem unit les nostres signatures per fer un crossover a major glòria de l’Sly, una trilogia que us vol ajudar a comprendre la figura i el creador.
Estem parlant de l’home que va fer aquell bon film que és Rocky on va ser nominat a l’Oscar com a millor interpretació i també pel seu guió, sí, seu-. I estem parlant d’un film que es va parir en només 28 dies, amb un pressupost d’uns ‘1,2 milions de dòlars i que en va guanyar 117,2 milions. I per aquells -que com el Linnell- tinguin poca memòria es va emportar 3 Oscars el 1976 (millor pel·lícula, director i muntatge). Un treball que el seu creador va perllongar a ritme de les horterades dels 80 del segle passat. Una saga que la va tancar amb gran respecte pel film original i intimisme, demostrant que és, i no cal dir-ho, un guionista i director competent; estem parlant d’aquell actor que va agafar Acorralado i el transmutar en Rambo i la va convertir en una saga a major glòria de Reagan (el president, no la nena de l’Exorcista). Aquell que es va atrevir amb una segona part de Febre del dissabte nit, absolutament innecessària, autèntica oda al mal gust, on vàrem descobrir fins a quin punt podia suar en Travolta.
I, finalment, i entre molts altres treballs, aquell que va saber lluir com ningú un llumí a la boca a Cobra. Aquest tal Stallone, de qui us volem parlar breument, és qui us pot salvar, doncs, i retornar al món dels vius. En definitiva, aquell que, amb permís de Bond, James Bond, va inventar les franquícies molt abans que s’inventessin.
Quin sentit, doncs, té aquest post? Més que sentit, motiu, motiu: qui es podia arribar a imaginar mai, mai, mai de la vida, que l’heroi per excel·lència, aquell que va trobar l’arca de l’aliança; aquell, que com el Harrison Ford, va fugir amb una replicant i, a més, va ajudar a fer caure un imperi, en aquest cas galàtic, hagi estar recollit per l’ONG del Barney Ross, el protagonista d’Els Mercenaris? Jo, mai ho hagués dit, mai, mai, mai. Mai -ho he dit, mai?- hagués pensat que Ford anirà a petar amb la seva ossamenta en aquesta darrera gran creació d’Stallone, després de Rambo. I, novament, Ford arriba a un paper després que altres no els fessin; com és el cas d’Indiana Jones o Jack Ryan, de Joc de Patriotes. En aquesta ocasió substituint el Bruce Willis -el proper post, escrit pel Víctor González, i en el marc d’aquesta trilogia dedicada a l’Sly, aprofundirà en aquest tema, en la picabaralla entre Stallone i Willis-. En tot cas, seguim perquè les sorpreses segueixen, però, amb el fet d’haver també recollit pel camí a l’oscaritzat Mel Gibson i, de passada, treure l’Antonio Banderas d’actuar en publicitat de cosmètica línia Hacendado o de productor de films d’animació, com a soci de la productora Kandor Graphics. Tots tres han fitxat per la tercera part d’Els Mercenaris. Recordem, per cert, que també va permetre el retorn d’Arnold Alois Schwarzenegger, després que aquest austríac, que no va acabar econòmiques, gairebé arruïnés Califòrnia; sí, aquest Arnold que va ser el seu gran rival durant ays -i soci de restaurants de burgers, percert-. Res és perfecte, però, perquè la traïció també l’ha patit i, aquesta té un nom: Willis, Bruce Willis.
Aquest és Stallone; està en plena forma als seus 67 anys i demostra ser un dels grans bastards en actiu; un professional coherent amb el cinema que ha fet sempre, però que, a la vegada, no deixa d’obsequiar-nos amb bones interpretacions com a Copland sense desmerèixer les seves dots per la comèdia i el musical. Un actor, director, guionista i productor que es manté tres dècades després en el terreny de joc aturant tots els gols dels cahieristes; perquè el cinema és tant fantàstic que hi té cabuda tot; des de plans seqüència de 80 minuts fins al paroxisme de la violència més atàvica, gore, fins i tot, del darrer Rambo. Un creador sense complexos, viu i espavilat, si voleu; oportunista si ho considereu, però que, i aquí la coherència del personatge, no ha renegat dels seus orígens, no com altres.
Llarga vida a “Il Potro italiano“.
Us ha parlat Bob Merrick
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas