Ha estat notícia la mort dos personatges molt bastards, marcats, cadascú per una sola pel·lícula, malgrat la seva gran carrera cinematogràfica. Peter O’Toole, gran actor i millor bevedor, i Joan Fontaine, gran actriu, d’aspecte trencadís, però que va viure per odiar la seva germana Olivia d’Havilland.
De Peter O’Toole, nascut el 2 agost del 1932, va morir el 14 desembre passat. És bastard des de la partida de naixement: unes fonts diuen que va néixer al Connemara, una vasta extensió pobra del Comtat de Galway, a l’oest d’Irlanda, mentre que d’altres diuen que és de Leeds, a Yorkshire, Anglaterra. Del que ningú no té en cap dubte és que va morir a Londres.
D’ella ho sabem tot amb molta precisió: filla d’un pare professor a la Universitat Imperial de Tòquio i d’una mare actriu, va néixer a la capital del Japó el 22 d’octubre del 1917 i traspassada a Carmel (el poble d’en Clint Eastwood), a California, 15 de desembre.
Amb imprecisió periodística, diria que seran recordats per dos papers: Ell, de protagonista del film del 1962 Lawrence of Arabia, de David Lean, i ella per l’interpretació de la senyora de Winter a Rebecca, en el film dirigit per Alfred Hitchcock el 1940, en què també es va posar de moda aquella jaqueteta de punt màniga llarga, oberta per davant, cordada amb botons i escot rodó tan femenina, fina i distingida.
És injust tractar aquests dos personatges d’una manera tan limitada.
També és injust el record de la premsa del cor. Evocar O’Toole com un borratxí addicte confés a l’alcohol, més amant del whisky que el capità Haddock, per causa de la qual el 1976 li van haver d’extirpar part de l’estómac i l’intestí, quan era a punt de morir. Les seqüeles en la seva salut es van perpetuar fins al dia de la seva mort, ja que li va afectar el pàncrees i ell va quedar diabètic i, per tant, s’havia de punxar insulina.
I ella què? Germana de la també gran Olivia de De Havilland, nascuda el 1916 i encara viva, amb qui es van odiar tota la vida. He trobat una frase de Joan Fontaine del 1978 al Hollywood Reporter, que ja ho diu tot sobre el que pensava de la seva germana gran: “Em vaig casar primer, vaig guanyar l’Oscar abans que l’Olivia i, si em moro abans, sens dubte es posarà molt furiosa, perquè també l’hauré guanyat en això.” Té pebrots que s’odiessin tan, les intèrprets de dos papers tan dolços, la senyora de Winter i Melanie Hamilton de Gone with the wind. Elles van viure molts anys per tenir més temps per odiar-se, sense pensar ni un sol moment en la reconciliació, per culpa de la gelosia pels amants, per la feina i pels reconeixements.
El llistat de bons films de Peter O’Toole és interminable, fins al 2006 amb Venus, en què va ser nominat a l’Oscar. Va tenir molts reconeixements: vuit nominacions i, cap al final, el 2003, li van donar l’Oscar honorífic. Va guanyar un Emmy el 1999 per Joan of Arc; Globus d’Or, el 1964 per Becket, el 1968 per The Lion in Winter i el 1969 per Goodbye, Mr. Chips. Per Lawrence of Arabia, del 1962, només va ser reconegut amb un BAFTA, l’acadèmia britànica.
Cal destacar les dues pel·lis Cahieristes, fent en ambdues d’Enric II d’Anglaterra: The Lion in Winter, d’Anthony Harvey, amb la Katarine Hepburn, d’Elionor d’Aquitània, i Becket, de Peter Glenville, on destaca el gran tête-à-tête amb Richard Burton, que interpreta a Sant Thomas Becket, Bisbe de Canterbury.
Se’l recorda com a Reginald R.J. Johnston a The Last Emperor, la superproducció del 1987 dirigida per Bernardo Bertolucci, però hi ha dos papers en què brilla: Un és el d’Alan Swan a My Favorite year (1982), de Richard Benjamin, en què es parodiava interpretant un complicat vell artista alcohòlic durant un rodatge; per evitar que begui la productora li encomana un jove guionista de televisió d’un programa d’humor d’èxit. L’altra és The Night of the generals, d’Anatole Litvak (1967), en què O’Toole fa de l’inquietant sàdic general Tanz, un assassí de prostitutes. Es torna a trobar amb Omar Sharif, el Sherif Ali a Lawrence d’Aràbia, el qual aquí fa el paper del Major Grau, qui investiga els generals sospitosos d’assassins maniàtics.
Va aparèixer molt guapo a la comèdia romàntica comercial del 1966 How to Steal a Million, de William Wyler, al costat d’Audrey Hepburn; va estar magnífic al musical A Goodbye, Mr. Chips (1969), adaptació de la novel·la de James Hilton, i se’l va aplaudir pel seu rol de Quixot a Man of La Mancha (1972), d’Arthur Hiller, al costat de Sofia Loren, que encarnava una Dulocinea voluptuosa.
Va fer molta tele, sèries i telemovies. Se’l va veure caracteritzat de Papa Pau III a Els Tudor; de vell Casanova a la mini-sèrie Casanova; de Von Hindenburg a Hitler: The Rise of Evil; de Sam Trump en els tres capítols de Heaven & Hell: North & South, Book III. I de general Cornelius Flavius Silva a Masada.
A més, la seva veuarra li va permetre fer de doblador de films de dibuixos animats: el 1983, quan va doblar el protagonista de la sèrie de dibuixos animats Sherlock Holmes, podia semblar decadent. Tanmateix, l’ofici de doblador ja té una altra dimensió quan el 2007 Pixar-Disney li demana posar donar la veu d’Anton Ego, el crític impitoyable de Ratatouille.
La de la rebeca no era Rebecca
No recordo si era conscient que les germanes Joan Fontaine i Olivia de Havilland eren vives. A hores d’ara, tothom sap que només Olivia, la germana gran, continua feliç al seu domicili de París. Ara només cal saber si és feliç perquè, gràcies al destí, s’ha desempallegat de la seva germana petita, o trista, perquè tampoc en això ha estat la primera, com deia Joan Fontaine, i perquè ja es pot morir tranquil·la perquè ja ha enterrat la seva germana. Amants, 2 Oscar per a Olivia contra 1 de Joan i els guions acceptats per cada una van impedir que el temps afegit els servís per reconciliar-se. Van tenir més temps per odiar-se, que també és un què.
Crec que els papers de Joan Fontaine són més potents que els dos grans èxits comercials de sa germana a Gone With The Wind i Robin Hood. Diuen que Fontaine volia ser l’Scarlett, però que volien Vivien Leigh i, per això, li van suggerir que fes el càsting per Melanie Hamilton. El va trobar petit i va recomanar l’Olivia. I se’n va penedir fins diumenge, quan se’n va anar a fer companyia a Alfred Hitchcock.
Tanmateix, crec que per a la història del cinema compta més haver estat una de les muses d’Alfred Hitchcock: dues pel·lis i l’aparició en dos capítols de la sèrie The Alfred Hitchcock Hour, un dels quals és el pilot, i en el 20 de la primera temporada, de 32 capítols de setembre del 1962 fins al maig del 1963.
Haver fet de senyora De Winter al costat de Laurence Olivier i de Judith Anderson, la malaputa Mrs. Danvers, la majordoma, a Rebecca (1940), i de Lina al costat de Cary Grant a Suspicion (1941), la pel·li de l’assassí del got de llet, ja seria suficient. Encara va treballar en un altre film de culte: El 1948 es va posar a les ordres de Max Ophüls, que la va dirigir a Letter from an Unknown Woman, basada en la novel·la d’Stefan Zweig.
Però és que aquesta gran actriu va treballar al costat de grans mostres del cinema, com ella. Apunteu: Fritz Lang, Anthony Mann, Nicholas Ray, Billy Wilder, George Cukor. I el 1952 va actuar a Othello sota les ordres d’Orson Welles, amb qui ja havia treballat anys el 1943, de parella de pantalla a Jane Eyre, dirigida per Robert Stevenson. I, després, va ser a Ivanhoe, aquella cosa d’aventures ambientades en l’època medieval, dirigida per Richard Thorpe, morrejant-se amb Robert Taylor, el guaperes de la dècada dels 50’s.
Sí, també va fer tele. Sèries i coses d’aquestes en què s’expliquen tafaneries.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos