La conjunció i sobredosi d’elfs, nans, mags, aranyes gegants, orcs i humans mal vestits és un factor prou incendiari perquè la gent s’hagués afartat de tal forma de la Terra Mitjana que ara mateix estiguéssim parlant d’un fracàs de dimensions tan èpiques com la cua de Smaug. Des que Peter Jackson va decidir convertir el Hòbbit en una trilogia pantagruèlica, una horda d’orcs es va llançar sobre la seva jugular amb l’objectiu de fer-lo fracassar.
Les adaptacions en pantalla de novel·les, contes, cançons o poemes són lliures. Normalment ens queixem i amb raó que en la pantalla no es pot resumir el contingut d’un gran llibre per limitacions de tota mena. Finalment hi ha algú que ha tingut els pebrots d’agafar una història i fer-la més llarga que l’original. Apa. I, contravenint totes les normes no escrites per cahieristes i crítics convencionals, ha inclòs més personatges, ha canviat les referències temporals i ha allargat les escenes perquè ha volgut i ha pogut. I qui no estigui prou escandalitzat que sàpiga que s’editaran en DVD i Blu ray les tres parts (la primera ja es pot comprar) amb versions encara més llargues, de tres hores cada una. Que ningú es desmaï, si us plau.
Resumint, els guionistes professionals t’expliquen que a la pantalla necessites més o menys un minut per explicar el que passa en una pàgina. Si el Hòbbit original de Tolkien ocupa menys de 300 pàgines, Jackson ho explicarà tot en més de 540 minuts. Ovació sonora. I no ho critico, tot el contrari. És com la sèrie de televisió més cara de la història. I aquest segon capítol és manifestament superior a l’anterior sempre que tinguem en compte que la trilogia inicial és insuperable, una de les millors experiències cinematogràfiques contemporànies que qui us parla ha viscut dins una sala de cinema.
Quan vaig veure el tràiler vaig assumir devastat que la incorporació d’Evangeline Lilly seria un desastre que costaria de superar. Però caram quina sorpresa! Resulta que és el personatge revelació i es menja Legolas amb patates. No costa gaire tractant-se d’Orlando Bloom. La sobreutilització d’efectes especials tampoc refreda l’atenció de l’espectador en la narració, que és va introduint en racons llegendaris per als lectors, els nous i els vells, que reconeixen moltes línies del guió copiades exactament dels diàlegs de la novel·la. Martin Freeman, d’altra banda, fou una tria excel·lent com a Bilbo.
El resultat de tot plegat, i perdoneu per la brevetat, és que en l’escena final t’alces i sembla que el temps no hagi passat. Per alguns, la sessió haurà estat una tortura (se me’n refot) però els altres ja esperem no només la tercera part sinó la tetralogia del Silmaril·lion i els Contes Inacabats de Númenor que Jackson, lògicament, ja s’espavilarà a trobar-hi un final.
9/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda