A partir d’avui podrem dir que és tradició del trenta-u de desembre la llista de les pel·lícules bastardes que han celebrat el 25è aniversari durant l’any que deixem enrere. Aquesta llista la vam encetar el 2012 i la seva continuïtat li dóna la categoria de tradició. Anem a veure, doncs, quines han estat les pel·lis bastardes afortunades, no cal dir que la tria ha sigut difícil i que en trobareu a faltar moltes, per això us animem que en els comentaris hi expliqueu les que també hi hauríeu posat. Som-hi:
Akira (Katsuhiro Ohtomo). El dia que vaig saber que hi havia samarretes en què es podia llegir «Jo vaig entendre Akira, a la primera» vaig corroborar que en el món del cinema n’hi ha molts que van de sobrats. Akira va arribar a casa nostra amb quatre anys de retard i, tot i això, no estàvem acostumats a aquest tipus d’animació. Per tant, l’adaptació del nostre cervell al discurs narratiu i a les imatges impactants que intentàvem processar ens feien gaudir d’un espectacle més semblant a un castell de focs artificials. Al cap de vint-i-cinc anys val la pena tornar-hi a fer una ullada, sobretot perquè corre el rumor que aviat podrem veure la versió amb actors reals, dirigida per Jaume Collet-Serra.
Child’s play (El ninot diabòlic) (Tom Holland). Qui no recorda en Chucky? Aquí va començar tot, amb en Brad Dourif perseguit, assassinat i maleït que quedava dins del cos d’un innocent ninot fins que pogués recuperar la forma humana. I què podia fer durant aquest temps? Doncs carregar-se tothom que li caigués malament. A partir d’aquí les aventures del simpàtic pèl-roig s’han allargat fins aquest 2013, amb la sisena part dirigida per un dels creadors, Don Mancini.
Mujeres al borde de un ataque de nervios (Pedro Almodóvar). Setena pel·lícula i primera nominació als Oscar de Hollywood del director manxec que filmava la seva millor comèdia. Divertida, enginyosa i sense caure en el ridícul, ens presentava un sainet satíric brillantment interpretat per Carmen Maura i, sobretot, per María Barranco
They live (Están vivos) (John Carpenter). Novament una obra mestra del geni Carpenter que va arriscar, sobretot, en la tria del protagonista, Roddy Piper, actor no professional que es dedicava a repartir castanyots en el ring de lluita americana. Se’n surt força bé. La història, el ritme i el clima del film són perfectes. Quan veus algunes rodes de premsa dels nostres polítics o dels homes influents de la banca, com ara en Rato, penses que Carpenter és un oracle, llàstima que encara que ens repartissin ulleres continuaríem cecs.
Die hard (La jungal de cristal) (John McTiernan). Acostumats a veure Bruce Willis en papers còmics (Cita a ciegas, Luz de luna, Asesinato en Beverly Hills), veure com es convertia en John McClane va ser una agradable sorpresa. Afegit, és clar, al fet que la pel·lícula és una de les grans icones del cinema d’acció gràcies a una trama excel·lent i un guió perfectament lligat, amb el punt de tensió necessari, amb un heroi quotidià amb pocs recursos i problemes habituals. En fi, totes aquestes característiques van ajudar a crear un mite. Un mite merescut.
Bloodsport (Contacto sangriento) (Newt Arnold). Amb aquest film comença la llegenda de Jean Claude van Damme (1960), llàstima que el dia que va acabar no va ser capaç de retirar-se i estalviar-me films com el darrer Enemies closer, per exemple. Parlem, però, de Contacto sanguiento, una bona pel·lícula d’acció amb un argument gens important, un protagonista quasi perfecte, un amic fidel, una noia maca, un dolent sàdic… Vaja, com la majoria de films d’acció de l’època, amb la descobriment d’aquest acròbata que faria les delícies de moltes noies, sobretot pel seu ball a Kickboxer, els seus pantalons ajustats fins a sota l’aixella i els increïbles espagats.
Mississippi Burning (Crema Mississippi) (Alan Parker). Amb aquest film acabava la millor dècada cinematogràfica d’aquest director, que obtenia la segona i darrera nominació als Oscar. Aquest és el seu treball més rodó, sobretot perquè no hi ha cap element que estigui a un nivell inferior a l’altre, tant la fotografia com els actors i el guió i etc. conformen un film que hauria de tenir la categoria de clàssic.
Hairspray (John Waters). Atrevit, descarat, provocador, geni… i molts més qualificatius hauria de rebre John Waters, sobretot per treballs com el de Haispray, amb el qual tornava a tocar el costat feble de la societat americana i dels seus valors més tradicionals. Malauradament aquesta va ser la darrera pel·lícula en què va treballar juntament amb Divine, la seva actriu habitual i una gran amiga, que moria al cap de pocs mesos a l’edat de 42 anys.
Monkey shines (Atracción diabólica) (George A. Romero). Tot i que era conegut com el més gran mestre en cinema zombi, el director novaiorquès anava tastant altres tipus de terror, des del vampirisme de Martin (1977) fins a adaptar Stephen King en l’inquietant The dark half (1993), passant per aquesta petita joia. Monkey shines ens mostrava com un animal domèstic pot ser el teu millor aliat i, de sobte, per un atac de gelosia, el teu pitjor malson. Personalment em va fer pànic la primera vegada que la vaig veure.
Slugs, muerte viscosa (Juan Piquer Simón). Com era habitual en la filmografia de Juan Piquer, tenia un repartiment internacional que feia pensar que la producció no era de l’Estat espanyol. Per això molts dels seus films passen desapercebuts, sort que aquest any a l’Acocollona’t se li va fer un petit homenatge amb la projecció del film Supersonic-Man i el públic es va acostar una mica a la seva figura. Slugs és un dels films més bastards de la llista per la seva capacitat de provocar fàstic, por, angoixa i crear expectatives als espectadors durant tot el metratge. El temps no l’ha tractat gaire bé, però si som capaços de passar per alt algunes mancances tècniques i interpretatives, en gaudirem a fons.
Que tingueu un bon any 2014! Que la bastardia us acompanyi!
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1