Història de la Meva Mort, quart llargmetratge d’Albert Serra, va guanyar l’estiu del 2013 el Lleopard d’Or del 66è Festival Internacional de Cinema de Locarno. Una pel·lícula escatològica, amb sexe abrupte i poc sensual, romàntica i fosca sobre els últims dies del racionalista il·lustrat Giacomo Casanova que viatja de l’Europa del Segle de les Llums a la Transilvània romàntica, fosca i primitiva del Comte Dràcula. Tot i no ser rodona, perquè li sobra metratge, és la millor pel·lícula de l’Albert Serra.
Amb el vestuari, el maquillatge, la perruqueria, l’ambientació o l’atrezzo extraordinaris, i fotografiada amb una visió pictòrica i sempre amb càmera fixa per Jimmy Gimferrer, Història de la meva mort, conserva la ingenuïtat de Crespià, the film, not de village, i la naturalitat d’Honor de Cavalleria. El Cant dels Ocells sempre m’ha semblat més propera al videoart que al cinema.
Com que l’Albert Serra és un provocador que cau bé (o molt malament) i que ha construït un personatge sòlid, els crítics li han construït el discurs que a ell més li agrada:
“El món de lleugeresa i pensament racionalista de Casanova s’enfonsen davant la nova força, esotèrica, violenta i romàntica representada per Dràcula.”
“Albert Serra transita entre el segle XVIII i el segle XIX a partir de dues figures mítiques: Casanova i Dràcula. Casanova té a un nou criat que serà testimoni dels últims moments de la seva vida. Dels ambients galants i llibertins del segle XVIII en un castell suís, als seus últims dies a les pobres i ombrívoles terres septentrionals. Allí la seva visió racionalista i el seu món de lleugeresa i mundanitat sucumbiran davant d’una força nova, violenta, esotèrica i romàntica representada per Dràcula i el seu poder etern.”
“Albert Serra no s’inspira en les memòries de Casanova per construir el seu llargmetratge, però no ha dubtat en titular-lo Història de la meva mort, per accentuar-nos que el seu discurs no era sobre les desventures d’un personatge que va travessar el segle de les llums, sinó per afirmar que el seu univers és fosc, decadentista i que té la mort com a horitzó final. Mentre Federico Fellini en el seu Casanova acabava reconstruint la mort de l’escriptor/seductor com un viatge oníric per una Venècia gelada, Serra decideix que la seva mort sorgeixi del creuament amb la figura mítica de Dràcula, encarnació del mal i de la destrucció. El resultat final és una pel·lícula terrorífica, probablement la millor pel·lícula de terror produïda a Catalunya, que ens recorda que la por té a veure sempre amb la presència d’allò sinistre.”
Hi sé percebre el Casanova superficial i pedant, però tret de la violència gratuïta, això de l’esoterisme i el romanticisme de Dràcula em costen de veure sense gratar. I això de pel·lícula terrorífica prefereixo no comentar-ho.
És graciós llegir l’entrevista del programa de mà que ens van donar al Cinema Truffaut, de Girona, on el dia 21 de desembre del 2013 es va fer l’estrena en sala comercial del film. Sí, es va fer a Girona i no pas a Barcelona. A l’atrotinat Truffaut i no pas al Boliche. I què puc afegir que no s’hagi dit ja de les estrenes per amistat en cinemes de l’extraradi de la gran metròpoli? En aquella entrevista, pregunten a l’Albert quin és el tema de la pel·lícula.
La resposta no té pèrdua:
“Jo tampoc ho sabia fins que una persona que va veure el muntatge final m’ho va dir: la hipocresia (…) Volia fer una pel·lícula sobre la nit i vaig acabar fent això: una fantasia sobre els nostres desitjos.”
Un intel·lectual fa d’intel·lectual
En Pompeu (Lluís Serrat, Sanxini) és el meu personatge preferit. Em pregunto per què no li va posar Càndid, el personatge de Voltaire, de qui blasma pedantescament en Casanova/Altaió. Lluís Serrat torna a fer aquí d’escuder, de criat, de fidel acompanyant, ara d’un personatge a les antípodes de Quixot. Un intel·lectual interpretat per un intel·lectual.
Aquesta elecció, de plat de segona taula –es veu que en Josep Maria Flotats va dir que nooo, tot i que després se’n va penedir–, és l’encert més gros d’aquesta gran obra. Vicenç Altaió, poeta, assagista, charmant i, crec que es pot dir, home que sap viure, no va haver d’impostar el seu paper. Un actor hauria volgut representar l’intel·lectual, transmetre’n els tòpics, i els de l’aventurer i del seductor. En la interpretació d’Altaió, tot això flueix. Transmet tanta veritat, que t’arribes a creure que és el Casanova autèntic, el que et fa creure que va ser amic de Voltaire i que van acabar molt malament.
Quan comença a parlar de Montaigne, de Voltaire o de les etimologies, no ha pas hagut d’estudiar qui és Montaigne, ni Voltaire, ni Sant Isidor… És una persona a qui li interessa l’escriptura, tant o més que a Casanova. Què li hauria hagut d’explicar a Vicenç Altaió en Giacomo el venecià compatriota i coetani de Vivaldi, a qui acusa de pederastra? Que també li interessa l’escriptura. Bravo pel gran acudit de Lluís Carbó mentre suporta la pedanteria de Casanova:
A Vicenç Altaió li interessa l’escriptura.
A Lluís Carbó també li interessa l’escriptura, diguem-ne les escriptures per a un gran negoci.
Arriba un moment que el diàleg (o monòleg d’Altaió) amb frases curtes i monosíl·labs dels seus interlocutors esdevé pesat. Aquí es podia haver podat. Tot i això, el parlar a vegades entrebancat transmet la naturalitat de l’intel·lectual del que mesura i pensa les paraules per aparentar sempre superior a tothom. Però és cansat i difícil de seguir.
La fotografia amb tots els plànols amb càmera fixa, evoca una llum pictòrica – bodegons, retrats, paisatges–, canviant segons cada moment de la pel·lícula, suposo perquè Albert Serra vol transmetre la baixada de les llums dels il·lustrats a les tenebres de Dràcula.
Als personatges me’ls crec, em transmeten veritat. El Dràcula, si no fos perquè em diuen que és en Dràcula, diria que és el mossèn sàtir, un fadrí putero, el nen mal criat que encarna la maldat infantil egoista: del vine a jugar amb mi meu castell que ho tindràs tot. És lleig i poc seductor; només el veig ben pentinat. No sé pas com aconsegueix en la seduir les tres noies. Potser perquè és un pèl enigmàtic. Francament, en aquest Dràcula hi veig l’Albert Serra iconoclasta: ni és el Dràcula seductor, ni un vampir d’espant, ni el senyor de les tenebres, ja que surt en plena llum del dia. I per acabar, la mossegada vampiresca sembla un xuclet d’estudiants de batxillerat enamorats; la fuetejada mortal al pare és tan subtil com llunyana de la carn viva salvatge que ens mostra Steve McQueen a 12 years a slave, i el parell de crits de l’Eliseu Huertas, semblen gravats amb un aparell monoaural, i ressonen apagats; no sé si veure-ho com un homenatge al cinema de terror de les sèries B a Z dels anys 60 i 70 del segle XX.
Tornem al gran personatge, a Pompeu, el qual ens explica tantes coses de Casanova i fa de confessor de les dues minyones del pare de la Carme/Montse Triola. Si Dràcula encarna el mal, pel mal, el mal gratuït, l’escuder d’Altaió, encarna el bé, en què el mal, en principi, no hi té cabuda. Escolta que una de les germanes li diu que la podria tirar daltabaix d’un precipici de tan dolenta que és. I ell pregunta “què en treuria de fer-ho?”
Escatologia
És una obra escatològica fins al final. Però, clar, sabem que Casanova és un alquimista que troba la manera de convertir la merda en or. Però ho descobreix massa tard. Se’m fa estrany que els crítics amb el cineasta de Banyoles no hagin aprofitat aquesta frase tan fàcil en contra de l’Albert Serra.
És escatològica en tots els sentits: final de la vida i de la digestió. Pixarades, anades de ventre d’un restret, llepades de cul, la cort dels porcs; la menjada compulsiva de la magrana laxant; l’escorxamenta de la vaca; l’olor de la sang o de mort, en presència del senyor del castell més famós de Transilvània. Merda explícita, que recorda Passolini. En canvi, s’allunya del director d’lvangelo secondo Matteo, d’Il Decameron o de Salò o Le 120 Giornate Di Sodoma en les escenes de sexe. Hi apareix un Serra contingut, tímid i purità, però al mateix temps absent de fàstic per ensenyar la sang de la dona menstruant amb qui Casanova ha tingut sexe.
Albert Serra ha nascut en el moment oportú per fer el seu cinema. Rodar 440 hores de pel·lícula per 148 minuts, haurien estat impossibles en temps del cel·luloide, en què es necessitava molt de temps per revelar i el film anava escàs per qüestions tècniques. És un home amb tanta sort com intel·ligència per saber aprofitar els recursos del moment, per arriscar i construir una bellíssima obra d’art.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos