El cinema de Wong Kar-wai (Xangai, 1956) no té cap altra fita que retratar l’ànima, els sentiments i les passions que mouen els homes i les dones quan entre ells esclata l’espurna de l’amor. Les seves històries solen ser melancòliques, tristes i, sovint, desesperades, perquè majoritàriament tracten sobre amors impossibles. Ho fa sempre de manera delicada i vestint les seves històries amb sensibilitat i poesia. En els seus films, bells per sobre de tot, el manierisme estètic (tant visual com sonor) ho embolcalla tot, d’una manera tan seductora que un no té més remei que deixar-se dur per on el cineasta vol.
Per això, si els fans de les pel·lícules d’arts marcials se senten atrets pel seu nou film, The grandmaster, que no deixin de veure-la, però sobretot que hi vagin previnguts, perquè, més enllà de les brillants seqüències d’acció (que n’hi ha), trobaran el bo i millor del cineasta xinès. Amb totes les seves conseqüències. Sense anar gaire lluny, el barroquisme audiovisual i la narració abstracta.
The grandmaster és un film de gènere. I tant. Narra en to de biopic la vida d’Ip Man, conegut entre altres coses per haver estat el mestre de kungfu de Bruce Lee. Però, lluny de mostrar aquesta art marcial tal com es concep a Occident, Wong Kar-wai intenta plasmar l’esperit i la filosofia mil·lenària que hi ha al darrere d’aquesta autèntica forma de vida. Tres anys per concebre-la, recorrent la Xina sencera per entrevistar-se amb infinitat de mestres amb l’objectiu d’entendre amb profunditat què és el kungfu (la documentació escrita és gairebé inexistent), i 22 mesos de rodatge permeten entendre la complexitat que amaga aquesta producció ambiciosa, que, en paraules del mateix director, pretén ser una nova Érase una vez la China.
Dit això, The grandmaster va més enllà, i, rere l’aparença de film d’arts marcials (per a la posteritat restaran seqüències com la de la primera trobada entre els protagonistes o el duel a l’estació de tren), el director xinès exposa els temes comuns, centrant-se en l’amor impossible entre el mestre Ip Man i Gong Er, la mestra d’aquest saber al nord del país, des del dia que els seus camins s’entrecreuen i decideixen lluitar en un combat en què la passió (emocional) es desferma. El film agradarà a aquells que van disfrutar amb Tigre i drac o La casa de las dagas voladoras, però no als entusiastes de Chuck Norris, Jean-Claude van Damme i ni tan sols Bruce Lee. I als fidels seguidors del barroc director, per descomptat.
A diferència de la recent Only God forgives, de Nicolas Winding Rifn i protagonitzada per Ryan Gosling, rere l’esteticisme i la violència hi ha passió i sentiments. Rere el hieratisme dels protagonistes (amb uns grans Tony Leoung Chiu-wai i Zhang Ziyi) hi ha una expressivitat absoluta de les emocions contingudes. I rere l’aparent fredor, calidesa.
A alguns The grandmaster els pot semblar un de tants gerros (xinesos, evidentment) que decoren una estanteria qualsevol. D’altres, entre els quals em compto, la contemplem com una porcellana delicada que hauria de residir en un museu d’art.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn