El primer que fa Raylan Givens quan arriba al seu apartament és treure’s el barret Lagomarsino i asseure’s davant la porta de casa amb un bourbon en una mà i la pistola model Glock 17 a l’altra. Espera que algun dels paletos de Kentucky entri a matar-lo a mitjanit, fins i tot el seu pare. Coneix tant tota aquesta púrria de Lexington i rodalia que els veu a venir d’una hora lluny. O dues. Raylan Givens amaga rere el seu parell de collons tamany XXL un intel·lecte superior, un sarcasme sec i àcid i una rapidesa disparant trets i frases lapidàries que ni William Munny al límit del coma etílic. Raylan Givens està enamorat, però sap que no pot ser. Massa perillós per Wynona, la seva neuròtica mitja taronja. Però ell no en té tota la culpa, d’això, de fet ell no volia tornar a Lexington, preferia anar rere els mafiosos bronzejats i refinats de Florida que justificaven el seu gallet fàcil, tot i que van ser precisament aquests els que el van obligar a marxar, els que el van fer tornar sobre les seves passes fins a topar-se amb els seus orígens. Allà tothom el coneix. I tothom l’espera. Sobretot el seu millor amic, que és també el seu pitjor arxienemic, el llunàtic Boyd Crowder, amb qui va treballar de jove a les mines de carbó de les muntanyes interiors.
Raylan Givens és un personatge nascut de la grandiosa ploma del mestre Elmore Leonard, guru de la novel·la negra nord-americana de les darreres dècades, que ha estat alhora un dels màxims responsables de vetllar que l’adaptació dels relats sobre el popular marshall de Kentacky a la televisió fossin tan reals i fidedignes al text original com fos possible. I que em bombin si no ho ha aconseguit! Justified és una d’aquelles poques sèries que creix episodi rere episodi, tal com els relats originals ho fan plana rere plana, lluny del xivarri exagerat i distorsionador de les xarxes socials mercès al carisma no només de Timothy Olyphant, el millor Raylan possible, sinó al de tot el seu càsting, i sobretot a unes trames fosques i enterbolides a mig cavall entre el western i el cinema negre que es compliquen i es magnifiquen temporada rere temporada, sempre amb uns diàlegs frescos, exquisits i punyents pràcticament calcats del text original. Givens sembla ben bé un cowboy extret d’una pel·lícula de Sergio Leone o Sam Peckinpah, però obligat a impartir justícia, literalment, seguint la llei, cosa que en ocasions li comporta seriosos problemes a causa dels seus instints més viscerals.
Justified, a més, és una sèrie que de moment resol amb solvència un dels més grans i típics problemes que tenen gairebé totes les sèries actuals: saber reinventar-se i mantenir l’interès més enllà de la segona temporada. En la primera temporada, Givens ens presenta el seu Lexington natal i tota la seva fauna, l’univers paletolandia (veure la sèrie en versió original i pescar els accents red neck és una autèntica meravella), tot en una sèrie d’episodis força autoconclusius que amaguen un subterrani fil conductor amb final apoteòsic, quasi èpic, una mena de duel en OK Corral en tota regla. A partir de la segona temporada, la sèrie accepta i adopta sense problemes el repte de la continuïtat episòdica amb els sanguinolents enfrontaments entre les dues grans famílies de poder, els Crowder i els Bennet (excel·lent Margo Martindale, que va aconseguir, gràcies a la seva interpretació de la matriarca Mags Bennet, l’únic Globus d’Or recollit fins ara per la sèrie). A la tercera temporada, la màfia de Detroit i els seus funestos interessos entren en escena, amb una violència quasi desmesurada que fa trontollar el Givens més inestable emocionalment parlant. I la quarta, la que trenca tots els esquemes, ens convida a prendre part en una cursa contrarellotge a la recerca d’un inesperat mcguffin que anhelen la CIA, la màfia, l’exèrcit, els propis marshall i tota la comunitat de paletos de Kentucky. L’esperada cinquena temporada tot just s’acaba d’estrenar als Estats Units i és aviat per treure’n conclusions, però per començar ja ens ha presentat el conegut secundari Michael Rapaport com a nou rival de Givens, amb permís d’un cada cop més embogit Boyd Crowder. Veurem per on van els trets, i mai més ben dit.
En definitiva, Justified és una sèrie directa, visceral, que fusiona western i cinema negre amb una facilitat que de vegades voreja la genialitat, una sèrie recomanada per als amants d’ambdós gèneres i de la més genuïna música americana (country, blues, rock’n’roll i fins i tot hip-hop!), per als incondicionals de l’univers Leonard i sobretot per als que saben beure i assaborir un bon whisky, una sèrie que per sort està al marge de l’estúpida, absurda i de vegades molesta fenomenologia fan d’aquesta odiosa i exterminable comunitat de serieaddictes que engoleixen i boteixen tantes sèries com gintònics sense ni tan sols assaborir-les, i el més greu de tot: sense ni entendre de què van realment la majoria. Givens i companyia estan bastant per sobre de tota aquesta merda. Mengen a part, van a la seva. Els seus són uns altres camins que potser trobaran el seu merescut reconeixement amb el punt final. Veurem. Mentrestant, si el nivell ha de ser el que Leonard i Graham Yost, els creadors de la sèrie, ens han ofert fins a la data, esperem viure moltes més desventures del marshall més ràpid de Kentucky. Sens dubte és el darrer gran llegat que el déu de la novel·la negra Elmore Leonard ens ha deixat, i la seva continuïtat (justament aquesta setmana Yost ha confirmat que la sisena serà l’última temporada) el millor homenatge que a dia d’avui se li pot arribar a fer.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat