No tot el que crea Aaron Sorkin és un èxit absolut de públic. Quan el 2006 es va donar per finalitzada la colossal The West wing, va engegar un nou projecte a la cadena NBC que es va titular Studio 60 on the Sunset Strip. Amb aquest nou treball recollia el testimoni de The West wing pel que fa al concepte i l’estil narratiu i recuperava els escenaris i els temes de Sports night (emesa entre els anys 1998-2000 a la cadena ABC), una sèrie que ens mostrava el món de la televisió a través d’un programa esportiu d’una televisió per cable.
Studio 60 on the Sunset Strip és el nom d’un programa de sàtira política i social de gran èxit als Estats Units. En el primer capítol assistirem a la crisi del programa i de la cadena; els directius censuren un gag i el director del programa surt en antena fent un monòleg molt crític amb la política dels mitjans dels Estats Units: «Estem sent lobotomitzats per la indústria més poderosa que s’ha creat mai.» Aquest discurs farà que el programa se suspengui i que la cadena es vegi obligada a tornar a contractar un antic director Danny Tripp (Bradley Whitford) i el guionista Matt Albie (Matthew Perry) perquè es facin càrrec del programa. Accepten l’encàrrec (tot i l’oposició inicial dels directius de la cadena) i inicien una nova etapa que els portarà a tenir cert èxit i a retrobar-se amb aspectes del passat que havien deixat enrere com ara el context i l’estrès que van arrossegar Tripp a la cocaïna i el retrobament d’Albie amb una antiga parella, Harriet Hayes (Sarah Paulson), que treballa com a actriu al programa.
Aquestes circumstàncies serveixen d’excusa a Sorkin per parlar de com són els interiors de la televisió, ens explica com es prepara un programa, el problema de la manca d’idees dels guionistes, el pes de les audiències, les constants exigències empresarials, les pressions dels lobbies, la gestió dels egos dels actors, l’aprofitament de les diferents franges horàries del país o de les inconveniències de ser famós… I tot fet des d’un estil molt característic, amb diàlegs brillants, càmera en mà, walk and talk, acudits constants i un càsting molt ben definit per a cada personatge. Una sèrie que en molts aspectes anticipa el que serà The newsroom (l’actual i controvertit producte de Sorkin) i que va ser víctima d’un dels aspectes que pretenia denunciar, la tirania de les audiències.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta