La vida és lluitar i jugar-se-la a tot o res, sobretot quan les opcions que tens al davant són les pitjors possibles. Aquest és un denominador comú plantejat en alguns dels films de robatoris o estafes més recordats, com ara El golpe, Los timadores, Nueve reinas o Los impostores. David O. Russell ja fa temps que s’ha fet seu aquest denominador comú imposant-lo en les seves obres com a leitmotiv dels seus personatges principals, sobretot en les tres últimes, The fighter, El lado bueno de las cosas, i arribant al seu zenit en aquesta no menys reeixida La gran estafa americana, en què els seus personatges l’entonen diverses vegades, fins i tot, quasi, com una oració adreçada a la mateixa deessa Fortuna.
La gran estafa americana és, doncs, un film que parla sobre com practicar amb èxit aquest obligat esport de risc que és la supervivència. Tots els seus personatges busquen sobreviure d’una manera o una altra. Irving Rosenfeld (Christian Bale) busca sobreviure atrapat en un matrimoni sense sortida, en què la seva dona, Rosalyn (Jennifer Lawrence), el manipula una vegada i una altra perquè no el deixi. Irving coneix Sydney Proser (Amy Adams), una jove ambiciosa que anhela fugir dels seus orígens modestos i amb qui s’alia per estafar petits inversors. I finalment Richie DiMasio (Bradley Cooper), que és un agent de l’FBI que els enxampa i els utilitza per pescar peixos més grossos i no podrir-se en les misèries de l’escala més baixa de la policia federal. O. Russell escriu i fa cinema des de les entranyes, sense excessos, jugant amb els detalls que toquen la fibra, però aplicant-los amb mestratge i enginy en gèneres en què molt pocs s’atrevirien a fer-ho, oferint-nos ara un thriller amb aires tragicòmics directe, entretingut i, quan toca, colpidor. I és que O. Russell ha assolit finalment amb La gran estafa americana l’estatus de director de culte i ho ha fet, salvant les òbvies distàncies, seguint les passes de gegants com Tarantino o els Coen, situant-se en un punt mitjà entre aquests dos pols; regira el gènere, situa el focus d’atenció en un ball de personatges hipnòtic, seductor, sensual, amb una banda sonora simplement primorosa, i fent que aquests interactuïn amb uns diàlegs excel·lents que encaixen a la perfecció en una trama que mai sabem si ens vol fer riure, plorar, reflexionar sobre la vida o simplement fer-nos passar una bona estona. D’això se’n diu dignificar el cinema comercial, i per això O. Russell mereix ara, ja, com en el seu temps ho van merèixer Tarantino i els Coen, un reconeixement. Entretenir amb dignitat no és a l’abast de qualsevol, són molt pocs els que ho han aconseguit en els darrers temps, i no ho oblidem, els que ho han fet sempre han partit d’històries escrites des de les entranyes, parides a El Dorado dels guions, com és el cas que ens ocupa. Magnífic manuscrit d’O. Russell i Eric Singer.
S’ha parlat molt també dels actors (tots quatre, nominats als Oscars) i precisament és potser l’únic punt feble al qual em remet el film: el càsting. Bale ho intenta, però no encaixa en el paper i acaba sucumbint, al meu parer, en una inexorable espiral de sobreactuacions que no arriben a molestar del tot però que fan difícil connectar amb un personatge que està escrit per fer-nos certa llàstima. La Lawrence ho broda, sí, però tampoc cola en el paper de dona neuròtica de Bale; massa jove, està massa bona, massa tot: no. Bradley Cooper és el beneit del film i, tot i ser un actor que em desperta certa empatia, sóc dels que creuen que aquí justeja. Molt convincent Jeremy Renner com l’alcalde Carmine Polito, una grata sorpresa, però potser excessivament jove per al paper. No, no m’he oblidat d’Amy Adams, simplement la deixo per al final perquè sens dubte és la millor del film, la més continguda, la més canviant, la més dòcil, la més femme fatale, la més sensual, la més puta i filla de puta, la més enamorada, la més creïble. La millor actriu d’enguany, segur.
Tècnicament parlant, el film és també una obra d’art, amb un muntatge que juga amb el flashback dels dos personatges principals sense fer-se carregós, oferint-nos magnífiques seqüències com la d’obertura de Bale posant-se la perruca, imatge d’un personatge de gran embolcall però totalment buit per dins, i sense oblidar les magnífiques i efectives seqüències musicades a càmera lenta, molt de moda actualment mercès als finals d’episodis de les sèries de televisió actuals, i que aquí posen pausa a la narració explotant l’excel·lent posada en escena setantera del film, el seu vestuari, els seus pentinats i tots els excessos estètics d’una dècada inigualable.
Per últim, el pòsit, la reflexió, la ja esmentada supervivència, el valor de l’amistat i la seva pèrdua, l’amor, l’honestedat, les aparences, la por del canvi i, encara més, el pànic a la soledat, i un últim i subtil missatge que fa que el film, tot i estar ambientat quaranta anys enrere, connecti molt amb els temps que corren: “La gent està començant a superar el Watergate i Vietnam. Hem de tornar a confiar en els polítics per aixecar-nos.” Que aquesta reflexió la faci un estafador com Irving Rosenfeld, i que l’únic personatge genuïnament honest del film, l’alcalde, un polític, el seu amic, acabi sucumbint al seu parany per sobreviure, no deixa de tenir certa gràcia, no deixa de ser indicatiu que la vida, en veritat, és una puta farsa, una podrida successió d’injustícies interminables a les quals només sobreviuran els més fills de puta. Ara i sempre. Amén.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat