Des de fa temps no parem d’elogiar les sèries britàniques per la seva capacitat de sorprendre i de tractar els temes d’una manera menys histriònica que la majoria de sèries americanes. Breathless no n’és cap excepció, tot i que el seu màxim referent vingui de l’altre costat de l’oceà: Mad men. En aquest cas només canviem els publicistes per personal sanitari, perquè també se situa a principis dels seixanta, amb referents històrics que sovintegen (el primer vol de Gagarin a l’espai, per exemple), hi apareix una espectacular pèl-roja com a element de desig (Zoe Boyle – Downton Abbey), l’estètica és molt semblant, hi ha les lluites de poder típiques en l’àmbit de treball, i els secrets, molts secrets (el principal també succeeix durant una guerra), i darrere dels secrets sempre hi ha gent amb ganes de saber o de fer xantatge (Iain Glenn – Game of thrones). Encara que hi hagi tots aquests paral·lelismes, la trama és molt diferent; el poder i els diners deixen pas a qüestions morals de l’època, moltes de les quals encara perduren en la societat actual.
El protagonista principal és el doctor Otto Powell (Jack Davenport), un ginecòleg atractiu, expert, amb carisma, bon pare, que manté una relació un pèl distant amb la seva esposa. El doctor Powell és una persona segura, que sap el que vol i quan ho vol. Amb l’ajuda del seu anestesista i d’una infermera, realitzen avortaments il·legals a dones de famílies pobres per alliberar-les d’aquesta càrrega. Aquest tema és present durant la primera temporada, i posa sobre la taula un dels debats amb més controvèrsia a casa nostra, sobretot després dels canvis introduïts pel ministre Gallardón. Al doctor perfecte se li comença a complicar la vida quan s’enamora d’una jove infermera (Catherine Steadman).
Aquesta infermera està separada i té cura del seu pare, afectat per una malaltia neurodegenerativa. Ella vol una vida tranquil·la, intenta allunyar-se de les complicacions per poder ajudar la seva germana, que s’acaba de casar i té un futur molt prometedor amb un marit metge. A partir d’aquí les històries es van enllaçant i en pocs capítols (6) succeeixen moltes coses, totes lligades als secrets i a la necessitat de mantenir-los amagats. Cal destacar com ens mostra la 
societat anglesa més benestant, sense ser de la classe alta, amb les dones sense treballar, amb l’única feina de ser unes esposes perfectes, amb tot el que implicava en aquella època. En alguns moments em recorden les dones i els esquemes del barri residencial d’Edward Scissorhands (Tim Burton, 1990).
Breathless s’atreveix a tocar temes més punxeguts del que és habitual; més enllà de l’avortament, també parla obertament de la mort, del masclisme, del respecte al malalt, de la capacitat de decisió que han de tenir les persones en el procés de malaltia, i de moltes coses més. Com que està situat a principis dels seixanta sembla que no tingui relació amb nosaltres, que siguin anècdotes superades en aquest moment. Doncs no, senyors. Encara hi ha molts aspectes que no han canviat en l’àmbit hospitalari en els darrers cinquanta anys. No us ho puc explicar. És un secret.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1