“No miris enrere, segueix caminant.” Sembla talment com si aquesta frase que Rick diu al seu fill al final del darrer episodi de la midseason The walking dead, i que en aquest es repeteix al “Previously…” de la represa, els guionistes l’haguessin dirigit als seguidors de la sèrie per reclamar-nos una segona oportunitat a tots els que vam expressar crítiques als darrers episodis. Un mea culpa dels guionistes? Seria demanar massa, oi?
Us confessaré que em feia mandra, molta mandra, reprendre The walking dead. Com mai m’havia passat fins ara. Realment, en els últims episodis que vam veure havia baixat molt el llistó. I segurament per això, i com passa sovint quan l’expectativa és baixa, After (4×09) ens ha reanimat l’interès. Això de fragmentar el grup i focalitzar l’acció en uns pocs personatges és sa per a la sèrie. Com passava a Lost, la sèrie en què els guionistes semblen inspirar-se sovint quan pateixen una crisi existencial, a TWD els funciona això de deixar de banda la història coral per aprofundir en la qüestió dramàtica i psicològica d’algun personatge. I així sembla que succeirà durant alguns episodis, fins que el grup d’en Rick es recompongui.
L’episodi s’enceta amb un pla zenital que baixa en picat per descobrir-nos que de la presó en queda poc, a banda de caminants. Un formiguer de morts vivents del qual només entreveiem una ànima en pena, la guerrera Michone. Als seus peus, jacents sense vida, el Governador (que descansi en pau i que no torni, gràcies pels serveis prestats!) i el pobre Hershel (bé, el seu cap, molt cutre i que Michone executa amb afecte). Així, amb la catana a la mà, torna la gran Michone, decidida a avançar entre els caminants com una més, acompanyada per dues noves mascotes zombi amb els braços amputats i sense mandíbula, tal com la vam veure en la seva primera aparició. Com m’encanta aquesta dona! Dit això, que algú m’expliqui com coi s’ho fa per passar desapercebuda entre la munió de walkers, perquè, si així és tan fàcil, per què no ho fan la resta per sortir a passejar per Zombieland?
A partir d’aquí, l’episodi se centra en tres únics personatges principals: Rick i Carl, per una banda, i Michone. La resta, escampats després de l’assalt a la presó. Com apreciem de bon principi, pare i fill no viuen el millor moment de la relació. Carl, a qui veiem crescudet, en la fugida a peu no espera ni el seu pare, coix, fet un cromo i que ja no s’aguanta els pets després de la pallissa que li va fúmer el Governador. Al nen, tan repel·lent com sempre, ara, a més, li hem d’aguantar la seva crisi d’adolescència. Tan bon punt arriben a un refugi (encara no hem passat més enllà dels entorns rurals d’Atlanta), li etziba al pare, quan fa un bloqueig a la porta: “Shane me’n va ensenyar.” I tot seguit: “Te’n recordes, d’ell?” “Cada dia”, li respon el pare.
Malgrat que un (sobrer) malson de la Michone talla aquest bon ambient, quan tornem a Carl la cosa continua. I és que aquest decideix abandonar el seu pare, que està tirat en un sofà mig morint-se, per fer-se el perdonavides amb el primer que troba. Ni una melé de zombis que li cau a sobre li abaixa els fums, i el nano, que es creu invencible, decideix continuar a la seva i explorar els voltants, no sense retreure al seu pare, encara inconscient, que fes de granger i plantés vegetals. Sí, això, com molts de vosaltres vau fer en el seu moment.
I Carl perd la sabata. La posterior seqüència, d’allò més ben rodada, serveix perquè Carl s’adoni que no pot anar sol per la vida i que un pare, per més que no l’estimis, és un pare. Quin patir, per acabar perdent una sabata a mans d’un mort vivent afamat. No sabem què coi calçarà, però sí que per celebrar-ho es fot un pot sencer de xocolata fent-li dentetes al zombi. A en Carl, no el canviarem pas! Això sí, quan torna a casa es caga a les calces quan en Rick sembla ressuscitar d’entre els morts i l’únic que vol en realitat és que no s’allunyi del refugi. Si ho sabés…
Paral·lelament, Michone camina entre caminants. No, no és cap cita de Machado. Michone, ja ho sabem, no és un animal social, i per això sembla mantenir un cert karma quan s’envolta d’un grup de walkers que deambulen sense rumb. Però quan ens pensàvem que realment se sentia còmoda caminant entre ells, tot es capgira quan es veu reflectida en un altre jo, en una acompanyant de viatge també amb rastes que no fa més que desbocar-li la seva ànima assassina. I, evidentment, no deixa ningú dempeus, en una escabetxada de la qual no se salven ni les seves pobres mascotes. Aquesta noia no està bé del cap. Jep, dóna-li un cop de mà, que la noia està molt traumatitzada. Parla sola, i ja sabem que aquest sol ser el primer signe de bogeria…
Sort que, al final de l’episodi, troba les passes de Rick i Carl.
“Les coses no són com eren”, diuen pare i fill. Certament, i ho celebrem. Perquè la sèrie torna a respirar amb aquesta dispersió de personatges. És com quan tenim una mala mà a les cartes: només cal barrejar-les, tornar a repartir i, potser, la nova situació dóna joc. Ja ho veurem.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn