Si algú dubtava a hores d’ara que The walking dead s’emmiralla en Lost, que s’ho faci mirar. Si estructuralment la sèrie sobre zombis i altres criatures deambulants continua avançant amb l’acció fragmentada i focalitzant-se, episodi rere episodi, amb una sèrie de personatges de la gran història coral, tal com succeïa sovint a l’illa fantàstica, ara els guionistes d’AMC ni tan sols dissimulen i es dediquen copiar situacions argumentals que els lostians retenim a la memòria col·lectiva. En diuen “homenatge” o “picada d’ullet”, però no passaria res si en diguessin “rapinya” directament.
Sense anar gaire lluny, en el decurs d’aquest episodi, titulat Still, els dos (únics) protagonistes, Daryl i Beth, juguen al Jo mai mai, aquell joc de secrets suposadament inconfessables que no deixa de ser una excusa per emborratxar-se, i que molts vam descobrir quan els perduts Kate i Sawyer hi van jugar per acabar estrenyent vincles molt íntims; bé, i que Joan Dausà també ha aprofitat per escriure i cantar una preciosa balada. Aquí, a TWD, l’escena és molt similar, i també són la bella (Beth) i la bèstia (Daryl) de la sèrie els dos outsiders que decideixen jugar a aquest joc d’adolescents, per deixar ni que sigui un moment d’estar enfadats amb el món i apropar-se emocionalment, i, qui sap –perquè aquí les coses van encara més lentes que a Lost– si per culminar algun dia la incipient tensió sexual que es respira a l’ambient.
Abans, però, i a diferència d’altres ocasions, l’episodi arrenca reumàticament. I això que remeten a una escena calcada (una altra, sí; ja ho dèiem, que als guionistes els agrada “homenatjar”) a un dels nostres thrillers romàntics preferits, Un romance muy peligroso (Out of sight). I més concretament a l’escena, memorable, en què la parella protagonista, encarnada per George Clooney i Jennifer Lopez, es coneixen per primer cop tancats al maleter d’un cotxe. Aquí, novament Daryl i Beth es tanquen en un maleter per escapar-se d’una horda de zombis (perdó, walkers), però, a diferència del film de Steven Soderbergh, aquí no sorgeix química entre els personatges, ni es destil·la cap mena de romanticisme. Res de res, ni inquietud aconsegueixen crear a còpia de cops d’efecte. Pur coitus interruptus. Sincerament, encara no entenc que aporta l’escena al conjunt.
A la carrera
Com dèiem, amb la resta del grup fragmentat, l’acció canvia de terç una vegada més i es focalitza en aquesta parella de ball. Res a dir, al contrari, perquè a molts ens agrada el personatge de Daryl i pensem que la Lolita de la Beth pot donar més de si. El problema que tenim és que Daryl no en clava ni una. Literalment. Ni amb el seu infalible arc i fletxes. I si amb ella fa figa, ara resulta que no pot ni encertar els esquirols. Està perdent els trucs i això, amics meus, és preocupant. O potser és l’excusa perfecta per als pixafredes d’AMC, que no es prodiguen gaire a regalar-nos escenes pujades de to. El cas és que el bosc on sobreviuen els dos protagonistes esdevé una mena de Llac blau (menys paradisíac) on la tensió entre els dos augmenta per moments. No m’estranya, en comptes de menjar fruits de la passió i anar mig en boles disfrutant dels bons moments que ofereix la soledat en parella, va i en Daryl prefereix menjar serps de cascavell a la vora del foc. Insistim, així no vas bé, Daryl!
L’altra, la Beth,tampoc és que li ho posi fàcil, la molt capritxosa. Ara que es deu sentir major d’edat, s’ha entossudit a provar per primera vegada l’alcohol. I tossuda com és, s’escapa contínuament, per a desesperació de Daryl, a la recerca d’aquesta preuada beguda a la qual molts ens abocarem si la cosa no repunta. I sort que aquest exerceix d’àngel de la guarda (la seva caçadora, amb ales cosides, el delata), però ella vinga retreure-li que ho faci. Que pesats.
Els rics també ploren
I aleshores, quan la cosa decau, va i es troben un Country Club de golf. Una gran troballa, l’excusa ideal per oferir-nos alguna imatge impactant: a destacar, la dels rics penjats com fuets del coll encara recargolant-se en el seu estat de morts vivents, o la d’un pobre cadàver a qui han penjat un cartell que resa “Rich bitch”. Ja ens ho deien, que els rics també ploren. Mentrestant, Daryl, d’extracció social més baixa i marginal, demostra que el golf no està fet per a ell i que encara ha de millorar el seu swing i dominar l’ús del ferro 8, perquè Déu n’hi do, quants cops necessita per embocar el cervellet d’un tossut walker a la samarreta de la contemplativa Beth. Blood and guts!
Licor de préssec? No, rotund! Per això Daryl i Beth continuen com Hansel i Gretel perdent-se pel bosc fins a trobar la seva particular cabana del bosc. Allà, finalment, hi troben alcohol, casolà del bo segons el gust sibarita de Daryl, i aleshores és quan comencen a jugar a l’esmentat Jo mai mai, fins que, literalment, a Daryl li esclaten els collons. Primer, com que no pot més, deixa la partida per pixar a peu dret, sense manies, allà, al bell mig de l’habitació. Després, encara amb allò que li penja ben inflat per les tonteries que ha d’aguantar de la nena, per canviar de diversió i dedicar-se a cosir a fletxes un pobre walker que corre per allà fora i que no en tenia la culpa. Fins que, oh, ara sí, sorpresa, l’home esclata a plorar, assumint el rol que se suposava que estaria destinat a la noia. Aquí els guionistes s’anoten un punt i aconsegueixen sorprendre amb aquesta reacció. Intuïm que a Daryl el rotllo de la xerrameca se li posa malament, perquè la veritat és que en aquest episodi parla com no ho havia fet en la sèrie completa. Per la seva banda, ella, incapaç de plorar per la mort del pare que causa tant dolor a Daryl, li clava un rotllo sobre el passat que espanta. És la típica conversa sota el porxo, amb el cant dels grills de fons, evocant somnis impossibles d’una família idíli·lica, la que mai no ha ni imaginat el pobre de Daryl. Dos mons, dues visions diferents del món. “Ets ‘The last man standing’ (l’últim home dempeus)”, li diu ella, però ni s’immuta. Allà estan, a punt de materialitzar una amistat i qui sap si una relació més íntima que molts fa temps que esperem…
Però la cosa va lenta, molt lenta. Com la sèrie, que avança al ritme d’una pel·lícula iraniana volent emular, com m’apunta amb mala llet un company bastard, el cinema de Richard Linklater. Esperem que s’espavilin, no voldríem acabar com Daryl i Beth al final de la crema, aixecant el dit índex per engegar-ho tot a dida!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn