Els creadors d’una de les sagues mes rentables de la historia dels videojocs, que van marcar una tendència en el multijugador dels shooters, tornen amb el seu nou estudi presentant el joc que va guanyar més premis en el E3 aquest any: Titanfall.
Titanfall es un joc exclusivament multijugador que barreja intensitat i velocitat amb mechas. Seguint les pautes de la seva anterior creació, Call of Duty, Respawn Entertaintment, ens presenta un joc frenètic, amb poc espai pel descans o estratègia.
A primera vista el joc sorprèn per la facilitat d’adaptació de l’usuari a l’entorn i l’acció, en menys de cinc minuts ja es com si haguéssim jugat hores. Els escenaris que s’han pogut provar son correctes sense ser cap meravella. Queda clar però que han volgut eliminar tota possibilitat de jugadors amagats esperant l’oportunitat d’actuar. Aquí s’ha d’anar a mort.
El joc però es molt entretingut, simplement es composa de partides curtes i molt frenètiques, sense gaires explicacions ni complicacions, ideals per aquelles persones que no volen o poden dedicar gaire temps al PC o consola.
Gràficament si que cal dir que tot i els esforços del estudi es noten molt les mancances d’un motor gràfic de més de deu anys (Source). Essent quasi intolerable per un joc de la producció que teòricament té Titanfall.
Un altre punt que em té bastant fastiguejat és la incorporació, sí o sí, de Bots (jugadors portats per la màquina) dins de les partides. Aquesta decisió tot i eliminar de forma considerable la frustració dels jugadors menys iniciats, perjudica i molt a la sensació d’improvisació que dóna jugar tan sols contra persones reals.
El fet de no apostar per una campanya amb història, personatges, guió, banda sonora… allunya el concepte cinematogràfic al qual últimament s’acostaven certs jocs i, sincerament, ho trobo un error molt greu. I això que segurament no es veurà reflectit en les valoracions de la premsa internacional.
Titanfall és, a falta de provar la versió final, un joc molt entretingut, expert en la dinàmica, però que perd absolutament el nord en el component artístic i narratiu, deixant-los a valors residuals. Al final el producte ens promet hores buides de diversió. Que no sempre esta malament, però ens allunyen d’aquella tendre utopia de nombrar els jocs art.
