Espero que Tyler Durden no s’enfadi perquè avui trencaré la norma més important del club de la lluita: «no parlar del club de la lluita». Els personatges interpretats per Brad Pitt i Edward Norton en el film de David Fincher, Fight club (1999), volien crear el caos per desestabilitzar el sistema i mobilitzar la població. A Dallas buyers club els personatges interpretats per Matthew McConaughey i Jared Leto tenen el mateix objectiu però amb una metodologia molt diferent.En aquesta ocasió ens situem a mitjans dels vuitanta en uns Estats Units en ple domini de les polítiques del president Reagan i en una cultura texana amb el prototip de mascle cowboy que dominava el territori. En aquest context, ser homosexual no estava gaire ben vist, i encara menys tenir la sida, en el film veiem l’exemple de Rod Hudson quan va transcendir als mitjans que tenia la malaltia i la reacció que genera la noticia als homes més mascles de la localitat. La pel·lícula se centra en dos aspectes: la lluita contra els estigmes dels afectats pel VIH i la guerra contra els laboratoris farmacèutics que utilitzen tots els mètodes, fins i tot els no ètics per aconseguir més beneficis econòmics.
Des d’un punt cinematogràfic, Dallas buyers club destaca per les magnífiques interpretacions de la parella protagonista i per la capacitat de no caure en la pornografia sensiblera de films de temàtica semblant, com ara Philadelphia (1993) o Queda’t al meu costat (1998). És molt complicat retratar les emocions de les persones en un procés dur de malaltia i no tenir la temptació de proposar a l’espectador un viatge als budells del dramatisme fins que els explotin els llagrimalls. Jean-Marc Vallée aconsegueix crear la millor pel·lícula sobre la sida sense regalar escenes exagerades que busquen, només, la reacció plorosa de l’espectador. Ell ens regala els sentiments, les pors, la lluita, el desengany, l’alegria, la vida d’uns personatges inoblidables que emboliquen la història de realitat i de bon gust.
Es pot caure en l’error de pensar que el que està passant en el film és una anècdota del passat, que els assajos clínics sense garanties no es fan actualment, o que el control dels medicaments i dels “experiments” en persones ja han passat a la història. Els assajos són imprescindibles per al desenvolupament d’un medicament, el que és discutible és com es fan. El magnífic film de Fernando Meirelles El jardinero fiel (2005) ens relatava, gràcies a la ploma de John le Carré, la feina que feien les farmacèutiques a l’Àfrica, on utilitzaven la població com a rates de laboratori. I això, amics meus, no només passava als anys vuitanta ni tampoc passa només a l’Àfrica, aquestes proves es fan, i així ha de ser, només faltaria, el problema és quan només importa el negoci i la persona queda en un segon pla.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1