True detective ha estat la sèrie més vista de l’HBO des de Dos metros bajo tierra (2001) i ha trencat rècords. El seu servei de streaming, HBO GO es va col·lapsar literalment el 9 de març poc abans que emetessin l’últim episodi de la primera temporada davant la demanda dels usuaris per veure la resolució de l’assassinat ritual i brutal de la jove prostituta Dora Kelly Lange a Vermilion Parish, Lousiana. Els dos detectius encarregats del cas, Martin Hart (Woody Harrelson) i Rustin Cohle (Matthew McConaughey) s’enfronten a un psychokiller inusual. Aquesta vegada la seva presència no és el més important de la sèrie sinó la simbologia que els rodeja.
True detective s’ha de tractar com una peça literària de profunda densitat. Troben morta Dora Kelly davant d’un vell arbre amb els ulls embenats i despullada, banyes sobre el cap i un símbol circular a l’esquena. La troballa del cos està rodejada d’un misteriós entramat de figures cajun amb petites branques i corbs morts en un ritual sense precedents. Els dos detectius comencen ràpidament a connectar el cas amb l’estranya desaparició la petita Marie Fontenot, i la persecució enigmàtica d’una segona nena per part d’un monstre d’orelles verdes i forma d’espagueti. La introducció a la sèrie és, com a mínim, impactant. Una perfecta excusa per exposar tot un univers sobrenatural amb arrels demoníaques.
El punt de partida de True detective, del guionista Nic Pizzolatto, és la petita narració de l’escriptor d’Ohio Ambrose Bierce, An inhabitant of Carcosa. Escrita en primera persona, Ambrose Bierce ens presenta un narrador que es desperta en una planúria salvatge amb una vegetació malaltissa que el porta cap a un arbre gegant poc abans d’albirar la vetusta ciutat de Carcosa.
Vermilion Parish, el municipi pel qual es mouen en Martin i en Rustin és Carcosa. Històricament, tribus d’indis com els Chitimacha o els Atakapa vivien en aquestes terres abans de l’arribada dels exploradors espanyols i francesos que permutaria amb el temps cap a una forta presència de la cultura cajun i el francès com a llengua vehicular. Marítima, plana i amenaçada per la presència de l’oceà al golf de Mèxic, moltes parts del seu territori s’han enfonsat sota l’aigua, accelerat per les devastadores conseqüències de l’huracà Katrina el 2005, i han convertit l’àrea en una miasma horrible.
Robert W. Chambers va adaptar la idea d’Ambrose Bierce el 1895 a la novel·la The king in yellow. L’univers oníric de Carcosa s’amplia ara amb estranyes llunes, estrelles negres i dos grans sols. Nic Pizzolatto escull Vermilon Parish amb un paisatge descarnat atapeït de xemeneies d’una refineria, com les fàbriques del paisatge de Twin Peaks de David Lynch. A l’episodi 5, el personatge de Reggie Leodoux (ple de tatuatges simbòlics) crida com un boig dement al buit; you are in Carcosa now!, invocant el poder de les estrelles negres.
El monstre en forma d’espagueti té el sobrenom de The yellow king a True detective. Potser de lluny hi podem veure rastres de la bogeria del personatge de Kurtz i els espais del Congo del Cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Del que estem segurs és que l’univers que el rodeja no dista gaire del bestiari de l’horror còsmic de Cthulhu (1926), d’H.P. Lovecraft, escriptor oníric directament influenciat per Robert W. Chambers.
Déus d’un altre planeta, religions de culte, formes demoníaques i la plataforma filosòfica del materialisme mecànic en què l’ésser humà només pot percebre la realitat de forma deteriorada, H.P. Lovecraft ha influenciat el terror cosmològic del segle XX i XXI. Per l’autor de Providence la guerra civil americana va ser un trauma descomunal pel sud. La por a l’home negre, amb les seves creences religioses estranyes, va fer que la seva imaginació febril creés la seva Carcosa particular amb ghouls, criatures crustàcies asimètriques, peixos amb ales de ratpenats o el mateix Cthulhu, la bèstia antropoide caracteritzada amb tentacles de color verd, com el monstre espagueti de True detective.
És evident en aquest punt que la sèrie es retroalimenta de la literatura gòtica i modernista americana. No només és Lovecraft el que mana, sinó que podem veure viaranys tan llunyans i de gran calat com El so i la fúria, de William Faulker amb la familia Compson de Jefferson, Mississipi que perd totes les seves possessions i s’enfonsa en una espiral d’angoixa amb el suïcidi d’un dels seus membres i que entra en una manca absoluta de fe en la religió protestant que impera al sud, detall que també veurem a True detective amb l’existencialisme de Rustin Cohle i que analitzarem més endavant. Flannery O’Connor, l’escriptora de Savannah, també és pertot arreu a la sèrie; des de la seva primera novel·la, Wise blood, a les històries curtes farcides de descripcions impressionistes sobre el paisatge i els personatges, que mai acabem de desxifrar del tot.
La Dora Kelly, amb les banyes lligades davant de l’arbre no apareixerà en fotografies forenses com la Laura Palmer de Twin Peaks. La morta és una excusa, una impressió diluïda que empeny la trama, com els personatges secundaris de la Flannery O’Connor. Ja en el primer episodi, en Rust es dedicarà a dibuixar-la parsimoniosament, seguint l’antiga premisa d’Egdar Allan Poe a The Daguerreotype, en què afirma que només és a la representació del dibuix on es troba l’autèntica identitat de la natura. També veurem la Dora dibuixada a la paret de l’església en ruïnes com un gran fresc impressionista. I com ja he indicat abans, l’objectiu de True detective no és la resolució del misteri, com es basa en l’anàlisi de Toni de la Torre, sinó en l’espiral dels símbols del film que veiem com una llarga pel·lícula de vuit hores, esmicolant la fragmentació de l’episodi televisiu per se.
«La meva família ha estat aquí durant anys», diu el misteriós home de la cara desfigurada a True detective. Serà the yellow monster? Encara no n’estem segurs del tot. Aquest ésser ple de cicatrius dels pantans de Lousiana ens recorda -i molt- els hillbillies de Deliverance (1972), salvatges aïllats i endogàmics de Carolina del Sud, terra per la qual va passar Egdar Allan Poe, el pare de la novel·la detectivesca amb Els assassinats del carrer de la morgue, una altra coincidència.
De films de temàtica similar, en tenim alguns que ara no compararem per raons d’espai. Zodiac (2007), de David Fincher, o Memories of Murder (2003), de Bong Joon-hi. Però anem a l’arqueologia cinematogràfica: Swamp water (1941), de Jean Renoir, La nit del caçador (1955), Wise Blood (1979), La Presa (1981), El cor de l’àngel (1987), El cabo del miedo (1991) i Mitjanit en el jardí del bé i del mal (1997).
En televisió? Evidentment, Lost i The X-files. Són dues sèries que tot i la seva irregularitat s’han mogut plenament en els paratges de l’univers Carcosa; la primera amb molta més simbologia de caire postmodern, la segona ratllant la superficialitat més absurda. Tremé i True Blood serien, però, les referències més properes i evidents. No tant per aquest món oníric, sinó pel dolor moral post-Katrina que -m’atreveixo a dir aquí- ha canviat per sempre el destí moral dels estats del sud amb una ferida que serà molt difícil de suturar.
I les espirals? Apareixen pertot arreu a True detective. Des del tatuatge a l’esquena del cadàver de Dora Kelly, als moviments perfectament circulars dels ocells que segueix amb la vista Cohle o la gran obertura còsmica que veurem al final de la sèrie. L’huracà, sobretot recordeu la forma de l’ull del devastador huracà Katrina. Res més a afegir en aquest punt.
Existencialisme, conspiració contra la raça humana, autodestrucció i cinisme. Us havia promès que us parlaria de Rustin Cohle, l’alter ego d’aquell gran i terrorífic poema relat d’Ambrose Bierce, An inhabitant of Carcosa. L’amargat Cohle habita a una Carcosa que forma part del cinturó de la Bíblia, infestat d’esglésies i predicadors. Odia la religió organitzada i viu en la tristesa de la tràgica pèrdua de la seva filla de dos anys. Rustin Cohle té molts punts en comú amb la ràbia nitscheana. Les seves idees sobre una vida circular (sí, un altre cop la simbologia de les espirals) en què la recurrència eterna te la fa reviure una vegada i una altra, és molt pitjor que el descans de la mort.
El veurem doncs sortir d’aquest l’infernal cercle? True detective es mou en tres línies de temps que es van intercalant en la trama de forma natural com si fos un tot (el 1995, el 2002 i el 2012). Podrà escapar de Carcosa? De moment està atrapat en una quarta dimensió que l’oprimeix, en un món ermità rodejat de llibres de criminals i assassins psicòtics. És un antinatalista quan afirma que hauria estat millor no haver nascut mai i està convençut que no existeix la llum al final de túnel.
Nic Pizzolatto (recordem, el creador de la sèrie) té molt present el llibre de Thomas Ligotti, The conspiracy against human race. En realitat, alguns dels biliosos i afligits soliloquis de Rustin Cohle són gairebé calcats als del llibre. Els humans no viuen seguint la llei natural, són un accident i la solució passa per deixar de reproduir-nos. Pels que coneixeu E.M. Cioran, Ligotti no diu res de nou. El verdader filòsof del pessimisme és l’autor romanès que, amb els seus aforismes turmentats, afirmava que la consciència humana era una malaltia, paraules que utilitzarà Cohle durant tota la sèrie de manera recorrent.
La Lousiana humida de la santeria africana i europea, la del vudú amagat, la Lousiana abandonada des del desastre del Katrina amb caravanes de prostitutes en els boscos subtropicals entre els pantans, la dels corbs i el bayou, la dels dics que no aguanten l’avanç de l’aigua, amenaçada pel déu peix Dagon de Lovecraft, si em permeteu seguir amb les simbologies, aquesta és una Lousiana cadàver, un espai necrofílic irrespirable, la mort personificada.
Finalment ens quedem amb la imatge del monstre amb la màscara de gas, símbol de guerra química en la Carcosa contaminada, però també al·legoria d’un govern opressiu i corrupte, imatge de l’escena industrial gòtica i de l’street art de Banksy , però barrejada amb el terror del ritual salvatge que l’espectador no arriba mai a veure ja que va més enllà de la dimensió humana.
True detective ha estat dirigida per Cary Joji Fukunaga. Benvinguts a les entranyes de l’univers Carcosa.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo