Sempre s’ha dit allò que tots els camins porten a Roma. A The walking dead, el que tenim clar és que condueixen a Terminus.
Des de la fugida a la desbandada de la presó arran de la massacre perpetrada pel Governador (D.E.P.), en aquest segon tram de la temporada els nostres estimats guionistes han allargassat tant com han pogut la trama per continuar marejant la perdiu i no arribar tan de pressa com molts voldríem a l’estació final, aquest lloc anomenat Terminus i que fa tota la pinta de ser un Woodbury 2. Un paradís a la terra? Un oasi de felicitat en un món devastat per l’epidèmia zombi…?
No ens avancem. Fem com els guionistes i anem a pams (tranquils, amb molt més ritme). L’episodi d’aquesta setmana, titulat Us, tampoc no passarà a la història (i així anem sumant). A l’antítesi de l’anterior (el millor d’aquesta desinflada quarta temporada i un dels millors de la sèrie en general), aquí tornem a la història coral i les accions paral·leles. Allò en què mai no se n’acaben de sortir a TWD.
1- Per una banda, tenim Daryl, acompanyant, obligat per les circumstàncies, un grupuscle de fora de llei capitanejat per aquest tal Joe, un paio poc de fiar que escup a la cara del nostre arquer preferit allò de “no hi ha res pitjor que un gat de carrer que es creu domèstic”… Frase lapidària que, quan tingui clar el seu significat místic, em plantejaré tatuar-me al braç.
2- Per l’altra, Glenn, fent de llebre d’un grup d’allò més heterogeni on trobem la flasca de la Tara; el trio meravelles format per Abraham, Rosita hot i el freak de l’Eugene, que no sé a vosaltres, però a mi em fa més basarda que la colla de walkers que campen per aquests paratges d’Atlanta.
3- I, com a tercers en discòrdia, almenys en aquest episodi, Rick, Carl i Michonne, que juguen a la família feliç tot fent camí a Terminus. Només falta que en la banda sonora soni el clàssic Lollipop de The Chordettes de Stand by me (Cuenta conmigo).
Dels primers, en descobrim dues coses: que hi ha un torracollons que vol fotre la vida impossible al nostre protagonista i que el grup es regeix per una curiosa norma, el “reclam”. Com que a Robin Hood aquestes coses tant se li’n foten, al final ha d’intervenir el capo Joe per mostrar que pot ser tan dràstic com el rei Salomó i partir pel mig (no patiu, aquest cop no és un nen!) un conill que acaben de caçar. En la pròxima discussió, la cosa va més lluny i Joe ho resol pronunciant-se a favor del nostre llop solitari, que percebrà no sense horror quin peu calcen en aquest peculiar Club de la Lluita.
Dels segons, seguim les passes d’en Robocop Glenn, que la sap més llarga del que us penseu i, sospitem que, més que córrer per retrobar-se amb Maggie, el que pretén és escapolir-se dels rotllos talkin’ dead (aquests sí, mortals de debò) de l’Eugene, que no para de parlar de l’extinció dels dinosaures, de videojocs i les tetes de la Rosita (o això últim m’ho he imaginat jo?). Com dèiem, el coi de xino li fot a la sisena marxa i busca Maggie desesperadament. Això sí, també té la seva creu i ha d’aguantar pel camí el llast de la Tara, que a més de bleda és inútil i, quan estan ben endins del túnel del terror, va i queda atrapada per un peu a una roca. Aquesta escena, que prometia una mica d’acció zombi (amb alguns d’ells emparedats), va i l’esguerren amb una resolució de muntatge que riu-te’n dels estudiants en pràctiques de primer curs d’una optativa d’institut d’imatge i so. A continuació és quan arriba el Setè de Cavalleria al rescat, i, finalment, Maggie es retroba amb Glenn per fer saltar les llàgrimes d’emoció. Bé, a la pantalla, perquè, el que és per mi, l’emoció resulta zero. Per sort, sembla que el noi ja està sentenciat (aquest cop sí, definitivament) després que la Maggie fa la gracieta de cremar el retrat seu que guardava amb tanta il·lusió Glenn per allò que mai més no se separaran… ai ai ai!
(Això sí, adverteixo que si Maggie la palma, llanço la tovallola i abandono la sèrie.)
I dels últims, Rick, Carl i Michonne, no hi ha res a dir, bàsicament perquè no aporten res a la història. Ah sí, que ja només els queda una barra de xocolata.
FINAL: Bé, ja estem al final d’un llarg camí. Allà on tots els camins i vies de tren conflueixen: a l’estació de Terminus (nom que remet no tant a l’estació ferroviària de Termini de Roma, sinó a la població dels segle XIX on finalitzava la línia ferroviària que unia amb l’Oest americà i que ara respon al nom d’Atlanta). Un lloc on, com hem vist, et reben amb les portes obertes, en què hippies com una tal Maria (que obvi!) fan créixer plantes (ja us podeu imaginar de quin tipus) i flors, on t’esperen amb els braços oberts i et reben amb el dinar a taula… Estem en una recreació de Christiania, la ciutat lliure de Copenhagen a Dinamarca? Digueu-me aixafaguitarres, però a mi tot plegat em recorda un altre tipus de comuna, aquella a l’entrada de la qual regnava una inscripció de benvinguda que encara posa els pèls de punta: “Arbeit macht frei“ (La feina allibera).
Bé, ho acabarem de descobrir al darrer episodi, que s’emet diumenge.
Auf Wiedersehen, bastards i bastardes!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn