Finalment s’estrena el darrer film de Denis Villeneuve que no deixarà indiferent a tots aquells que es submergeixin en la teranyina narrativa original de José Saramago. En aquest bloc en vam fer un post quan va passar pels festivals de San Sebastià i de Sitges l’any passat. Recuperem el que vam publicar el dia 18 d’octubre:
En les dues crítiques del Festival de Sitges d’aquest any faig referència a David Lynch, no tinc alternativa. Tant a la projecció del passat Festival de Sant Sebastià com aquí a Sitges, l’escena final de Enemy provoca que tota la platea faci un clam unànime: “Ehh?” i un bufet sense saber què pensar, s’encenen els llums de la sala i et quedes amb aquella cara de “empanat”, no saps que ha passat. Igual que el dia en què la caixa de Mulholland Drive (2001) es va obrir per primera vegada davant dels meus ulls i em vaig quedar glaçat. Al cap d’un moment ja reacciones una mica i te’n vas del cinema amb aquell somriure de tres pessetes i mitja (ara potser seria de dos cèntims d’euro) cap al primer bar per comprovar si amb l’ajuda d’algun combinat alcohòlic aconsegueixes processar el que acabes de veure.
La meva teoria sobre el sentit de Enemy no us l’explicaré, és un exercici molt personal que us el deixo gaudir en plenitud. L’argument suposo que ja el sabeu, un home professor d’universitat, amb una vida rutinària i força introvertit descobreix que hi ha una persona físicament igual a ell. La història parteix de la novel·la L’home duplicat de José Saramago, per tant no us penseu que la solució és tant senzilla com a la sèrie Orphan Black i són uns clons creats vés a saber perquè. A Enemy (Denis Villeneuve) tot és més filosòfic, més profund, i per tant és millor deixar-se portar pel film i reflexionar després, si ho proveu sobre la marxa us explotarà el cap com al paio de Scanners de Cronenberg. No és casualitat que aparegui el nom del director canadenc en aquest post ja que, a més de ser de la mateixa nacionalitat que Villenruve, trobem alguns tics de la seva obra en la pel·lícula, des de la duplicitat manifesta de Inseparables (1988) fins a alguns tocs surrealistes de Existenz (1999) i les ganes d’entrar a la ment humana i burxar-hi una estona, com a Spider (2002).
Una de les reflexions més interessant del film, i sense espatllar-vos la sorpresa final, és com reaccionen els dos Jake Gyllenhaal quan 
descobreixen que tenen un doble. Vosaltres, sincerament, us emprenyaríeu? Us sentiríeu incòmodes? Em sembla que sentiria pena i reaccionaria rient molt, perquè pobre, l’altre, si és igual que jo. Els de la pel·lícula reaccionen força malament, sobretot per la por a perdre un estatus (el més ric i famós) i per la incomoditat de no saber perquè hi ha algú igual (el més instruït). El professor, al inici del film, cita Hegel i explica que els esdeveniments històrics tendeixen a repetir-se, i afegeix la teoria de Karl Marx, quan els actes es repeteixen solen ser una farsa de l’original. Per tant Saramago, i de retruc Denis Villeneuve, ens donen una pista per on pot anar tot plegat, sumant-hi a més que el segon personatge és un actor de segona acostumat a fingir, a mentir, per tant un farsant. No patiu; la cosa es complica i entrem en un garbuix que finalitza amb una gran, gran, sorpresa. Per acabar: fixeu-vos amb la Isabella Rossellini .
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1