Rick Grimes s’ha passat dues temporades segrestat per una depressió de cavall, exagerada i injustificada, per un líder d’un context com el conegut. Això significa que durant les dues darreres temporades, The walking dead, una història centrada en les desventures d’un grup de supervivents liderat per un, en teoria, reflexiu i implacable xèrif durant l’apocalipsi zombi, s’ha anat empantanegant progressivament en una increïble i surrealista espiral de despropòsits, fins a posar una vegada i una altra sobre la taula les incongruències d’una història amb insalvable bicefàlia: el còmic original i la sèrie televisiva. Tornaré a aquest tema al final del post.
Aquest tram final de la quarta temporada, una de les més fluixes de tota la sèrie, tenia dos al·licients, si és que es podien dir així: per un costat, veure si el grup de la presó, dividit en petits grupuscles durant la batalla contra el governador a mitja temporada, es tornaria a recompondre, i, per l’altra, veure què s’amagava a Terminus, un aparent refugi paradisíac de supervivents. Doncs el grup, amb les noves incorporacions de l’Abraham, la Rosita i l’Eugene, s’ha retrobat captiu, en quasi la seva totalitat (a expenses de saber a on paren la Carol, en Tyresse, la Judith i sobretot la Beth), a l’interior d’un fosc vagó de tren estacionat precisament a Terminus. I què és Terminus? Abans de contestar directament, si és que hi ha algú que encara no s’ho ensuma, vull fer esment d’un detall subtil, irònic i bastant enginyós relacionat que m’ha fet molta gràcia (suposo que als guionistes se’ls va ocórrer una mica de casualitat, vist el conjunt de la temporada): l’aparició al pati de Terminus, en els dos darrers episodis, d’una afable senyora amb pinta de hippy fent carn a la brasa, barbacoa, una de les imatges més icòniques de la classe mitjana americana durant dècades, una classe feta a si mateixa en la jungla del capitalisme exacerbat i la ultracompetitivitat socioeconòmica, a força de menjar-se els uns als altres. Encara no? Doncs sí, tot fa pensar que Terminus és una comunitat caníbal. El canibalisme és un tema bastant inherent al fenomen zombi. Veurem quin profit se n’extreu aquí.
En línies generals aquest últim episodi, titulat A, no ha estat tan dolent com molts han dit. El desvetllament del mongolisme profund d’en Rick Grimes ha arribat tard però ha estat d’aplaudiment, atacant als seus raptors com si fos un zombi més, amb mossegada letal a la jugular inclosa, en una seqüència fosca i tensa carregada de mala llet. El problema, però, ha estat el de sempre: interminables, tedioses i innecessàries seqüències de talking dead que no han aportat absolutament res ni a la trama ni als personatges, i encara més flashbacks insuportables i també buits de contingut com els de Lost, conferits aquí per estirar el metratge i minar el ritme narratiu. La conversa en la qual la Michone explica a en Carl com va perdre el seu nadó i els seus éssers estimats, i qui són els zombis encadenats i sense mandíbula que l’acompanyaven inicialment, és un bon exemple de talking dead necessari i efectiu per a la sèrie, per desgràcia gens habitual, que serveix per donar profunditat a trama i subtrames, i sobretot per carregar psicològicament i emocionalment els personatges. Per contra, el talking dead d’en Rick i en Daryl després de la massacre (he de confessar que per un moment vaig pensar que acabaria en petó), o fins i tot el flashback narcotitzant d’en Rick amb en Hersell, carregats ambdós d’una obvietat insultant, són peces narratives bastant habituals que expliquen part de la desafecció generalitzada amb la sèrie. Per tot això, la frase final que en Rick invoca al vagó de tren a manera de pseudo-cliffhanger venjatiu, “Se’n penediran, d’haver-se ficat amb la gent equivocada!”, grinyola estrepitosament. Una autèntica llàstima.
The walking dead, doncs, segueix ancorada al final de la seva quarta temporada en la més absoluta irregularitat, amb evidents mostres d’estar molt poc treballada tant argumentalment com en el desenvolupament psicològic dels seus personatges, fet que l’obliga a escudar-se en una més que lloable producció, això sí. És per tots aquests motius que la història original creada per Robert Kirkman no ha trobat la seva justa mesura en l’adaptació televisiva; de fet, la televisió se li ha fet molt gran, i fins i tot no ha sabut veure les possibilitats que el format li oferia. No vull fer-me pesat amb comparacions que no porten enlloc, però sí que vull aturar-me en una petita reflexió que fa temps que em balla pel cap: si no es volia seguir fil per randa la trama original, ¿per què coi no van fer una sèrie basada en el còmic, amb picades d’ullet a l’original i als seus personatges, d’acord, però amb títol, personatges protagonistes i trames diferents? Tot hauria estat més divertit, més enginyós, més original, fresc i dinàmic, i hauria ajudat a crear un univers The walking dead, tal com ha fet sempre Marvel o en els darrers temps Star Wars, amplificant d’aquesta manera successos, personatges, localitzacions i sensacions entre dos productes, entre dues audiències que, pel que sembla, avui dia semblen irreconciliables, condemnades a conviure com si fossin el Dr. Jekyll i Mr. Hyde.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat