La post-apocalipsi és una de les suposades etapes de l’evolució humana (per dir-ho d’alguna manera) més radiografiades pel cinema arran -sobretot- dels temors sociològics i psicològics sorgits al llarg de la tensa i interminable escalada nuclear que es va produir durant les quatre dècades de la Guerra Freda, que van posar en dubte els avenços de la ciència, tecnològics i bioquímics fonamentalment, al servei d’una espècie tan autodestructiva com la nostra. El cinema fantàstic, i més concretament el de sèrie B, ha estat el gènere que més bé i millor s’ha aprofitat d’aquesta visió fatalista de la condició humana, i al marge de la visceralitat i la beneïda porqueria d’alguns dels seus (sub)productes (l’entranyable exploitation italiana dels 70 i 80 sorgida a remolc de clàssics com Soy leyenda, El planeta de los simios, Mad Max o 19997 : Rescate en Nueva York, dóna per escriure un llibre), és també el que més bé ens ha fet reflexionar sobre la moral en temps de penúria i els canviants valors d’existència i supervivència adherits a la nostra naturalesa. Faig aquesta defensa del gènere perquè m’ha vingut a la memòria el comentari que em va fer el membre d’un cineclub fa uns quants anys al respecte: ”El cinema fantàstic és de segona fila, no interessa massa”. Per això mateix jo tampoc en consumeixo massa. De cineclubs, vull dir.
La post-apocalipsi cinematogràfica té molts enfocaments però s’agrupen fonamentalment en tres: col·lapse energètic amb guerres subatòmiques o sense pel mig, pandèmia mortal (zombis, vampirs, hypsters, etcètera), o intromissió passivo-agressiva d’elements extraterrestres o altres éssers mitològics (¡Ola ke ase! ¿Invades o ke ase?). Les aproximacions a la post-apocalipsi han augmentat darrerament, per un costat gràcies al creixent pessimisme que ens envolta, des de l’escala més global fins a la més pròxima i veïnal, i per l’altra mercès a l’alta accessibilitat dels nous formats digitals d’alta definició i FX. El fantàstic és un dels gèneres que més ha connectat sempre amb la societat, amb l’imaginari col·lectiu, i prova d’aquesta revifalla tant del gènere com de la pròpia temàtica post-apocalíptica l’hem pogut contrastar durant els darrers anys a la televisió (el format més popular) amb sèries com Jericho, Revolution, The Walking Dead, Falling Skies o The After, per anomenar algunes. Al cinema, pandèmies i invasions alienígenes de tots els colors monopolitzen la casuística des de fa dècades, cosa que -és inútil negar-ho- n’ha devaluat força la temàtica. Entre algunes de les més properes, les interessants Tres días, Fin i els Infectados i Los últimos días dels germans Pastor, sense oblidar l’eclosió definitiva del Segon origen, l’adaptació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.
Una altra d’aquestes darreres aportacions és The Day (estrenada a Sitges l’any 2012 i distribuïda aquí directament en vídeo), film barat fet en blanc i negre (encara dubto si és un tic estètic carregat de presumptuositat o un homenatge directe a un dels innegables films al que es deu), i que fins a cert punt fa reflexionar sobre allò que estaríem disposats a fer per sobreviure. Un grup de supervivents es refugien de la pluja en una casa de camp abandonada (entre ells hi trobem a Dominic Monaghan, el hobbit de Lost). Al poc descobreixen que són assetjats per una comunitat de violents embogits. La llàstima, el desencís, arriba quan, un cop intuïda i confirmada la més que evident amenaça (una comunitat de caníbals), la narració, lluny d’entrar de ple en el tema, s’escuda en la violència buida i estúpida (tot i que ben dissenyada, això sí), ennuegant-se sense remei en els excessos viscerals d’un director sense massa talent (Douglas Aarniokoski, director de Los inmortales: Juego final i alguns episodis de la sèrie Mentes criminales). Llàstima, per què a raó d’això, en un context amb falta de tot, de bastardia absoluta, un es pregunta fins a quin punt estaria disposat a matar als altres per menjar-se’ls. Buscaríeu altres vies o tiraríeu pel dret? No hi ha dubte, però, que un panorama tan desolador com el que exposa el film, el pes del darwinisme i la llei del més fort tindrien molt a dir. ‘Vaig escollir viure!’, confessa exaltat un dels personatges intentant justificar els seus actes. Sens dubte la frase del film i que resumeix el xoc entre la defensa d’una moralitat decadent (la nostra) i la més absoluta i terrorífica llibertat. Una reflexió a la qual la sèrie The Walking dead no ha tingut collons ni d’acostar-se en quatre temporades.
Tot i les evidents imperfeccions de la història, que es recolza argumentalment en tòtems clàssics com La nit dels morts vivents i Assalt a la comissaria del districte 13, i òbviament en un dels més macabres episodis de la irregular The Road, es deixa veure i, malgrat que li costa arrencar i trobar el ritme just, acaba entretenint, que ja és molt per un film fet amb quatre rals i que veurem, com a màxim, estirats al sofà mentre ens gratem l’entrecuix.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat