Alpha house, Scandal, House of cards són algunes de les series en antena que han assumit Washington com a rerefons i escenari, però no només això, també l’han assumida com a metàfora d’un món, el d’avui, on la política ha entrat en un descrèdit important. Scandal i House of cards han optat per la denúncia a través del thriller i Alpha house ho ha fet a través de l’humor fent que quatre senadors comparteixin pis i situacions hilarants al DC. Amb humor (no podria ser de cap altra manera) Armando Ianucci va crear la seva sèrie Veep, seguint les premisses que ja va utilitzar a The thick of it o la pel·lícula In the loop, creant un personatge amb grans dosis d’incompetència que ocupa un càrrec important de l’administració. Al seu voltant, hi situa una sèrie de col·laboradors sense gaires escrúpols i amb una gran dosi d’inutilitat que convertiran l’oficina de la vicepresidenta en una mena de cabina dels germans Marx, surrealista i absolutament delirant.
La tesi inicial de la sèrie (tal com vàrem explicar en un post el mes de maig del 2013) era fer un retrat d’un personatge, la VEEP, que ocupa un càrrec sense poder real, que realitza accions polítiques intranscendents. A la segona temporada la sèrie, en certa manera, vira i ens ensenya una Selina Meyer que assumeix certes quotes de responsabilitat, però que quan les ha d’assumir no sap què fer-ne. Antològic és el capítol en què viatja a Finlàndia, on fa unes declaracions i crea un problema diplomàtic amb Europa, el marit de la primera ministra finesa li grapeja el cul en una recepció i no assoleix cap acord transcendental en el viatge. Un fracàs absolut.
A la tercera temporada (acabada d’estrenar), veurem un president que renuncia a la reelecció i una Veep disposada a ser la candidata a la presidència. Ara veurem algú que desitja el poder pel poder, sense cap ànim de canviar res, ni cap ideologia contrastada, no debades el seu llibre ideològic no l’ha escrit ella (això passa sempre amb els polítics). La Veep és una política en campanya, una imatge sense ideologia, un producte que cal vendre entre els electors i un vehicle al qual s’aferren tots els seus col·laboradors per assolir una major dosi de poder. Tot això està gravat amb gran habilitat i amb una intenció clara de mostrar una imatge hiperrealista de les trames. Ianucci ho aconsegueix utilitzant dues càmeres en mà per gravar cada escena i plans curts que donen una pàtina d’intimitat més gran i una aparença gairebé de documental. Tot això funciona gràcies a les colossals interpretacions dels actors, no només de la magistral Julia Louis-Dreyfus, sinó també de Tony Hale i Matt Welsh, actors que interpreten amb una absoluta naturalitat els seus papers.
El guió és una de les grans virtuts de la sèrie, els diàlegs són fantàstics i naturals, les ocurrències dels personatges, sorprenents, i els rènecs i paraulotes són tan hilarants com divertits, però per contra aquest guió obliga l’espectador a estar absolutament atent durant els 25 minuts que dura el capítol ja que està ple de referències americanes difícils de seguir i perquè mai posa en context les trames (a vegades massa rebuscades pels poc avesats al món de la política).
Veep s’ha estrenat el mateix dia i a la mateixa cadena que Game of thrones i això li dóna poca rellevància mediàtica, o més ben dit, menys de la que mereixeria la que per a un servidor és una de les millors sàtires de la televisió actual. La Veep entra en campanya!
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta