Últimament vivim immersos en una febre d’adaptacions cinematogràfiques en format sèrie. N’hi ha unes quantes que més valdria que no haguessin existit, però hi ha alguna perla que se salva de la crema. Una és la meva adorada Hannibal, que se n’ha sortit i amb nota a l’hora d’adaptar un personatge de sobres conegut i admirat per tothom. Ara arriba el torn de Fargo, l’adaptació que ens proposa la cadena FX del clàssic dels germans Coen del 1996, guanyadora de 2 premis Òscar i còmodament instal·lada en l’imaginari col·lectiu.
Els mateixos germans Coen exerceixen de productors executius de la sèrie, que té Adam Bernstein com a director i Noah Wyle com a guionista i creador. A més, caldria esmentar el director de càsting de la sèrie, ja que l’excel·lent repartiment hauria de ser un reclam més que suficient per motivar-nos a veure-la, perquè hi trobem noms com ara el fantàstic Martin Freeman (Sherlock, The Hobbit…), l’enigmàtic Billy Bob Thornton, un assidu en les pel·lícules dels Coen (The man who wasn’t there, Bad Santa..), Allison Tolman (l’adorable detectiu protagonista), Colin Hanks, fill de Tom Hanks (Dexter), Keith Carradine i el genial Bob Odenkirk (Saul Goodman a Breaking bad i que aviat veurem a l’spin-off Better call Saul), etc.
Això per parlar del capítol pilot, que és increïble i carregat de genialitat, perquè amb els nous capítols (dels tres que hem pogut veure fins ara…) l’entrada de nous actors i personatges és també encertadíssima.
Així com la trama pren distància, l’ambientació és fidel a la pel·lícula homònima i els personatges són perfectament identificables per als fans del film dels Coen. L’escenari permanentment nevat contrasta amb la calidesa i la innocència dels habitants de la petita ciutat de Minnesota on està ambientada. Han introduït d’una manera molt intel·ligent escenes quasi calcades que et recorden constantment la pel·lícula, encara que amb situacions i personatges diferents.
Us faré cinc cèntims de la trama. Lester Nygaard (excel·lent Martin Freeman) és un modest venedor d’assegurances. És el típic perdedor que es conforma només a anar passant per la vida sense fer gaire soroll, contínuament criticat per la seva dona, que el titlla de covard i poca-pena comparat amb el seu exitós germà petit, que ha fet fortuna en els negocis. No té l’admiració ni el respecte de ningú. Així com en la pel·lícula el detonant de la baixada als inferns del protagonista és el càncer, aquí és la brusca trobada o topada amb el típic abusananos de l’escola i l’institut que ja li va fer la vida impossible en el passat.
Mentre és a l’hospital, en Lester coneix Lorne Malvo (espectacular Billy Bob Thornton, que ens recorda el personatge de Javier Bardem a No country for old men), un sicari amb cara de pocs amics que va per la vida cometent crims amb una fredor i una parsimònia només comparable a la seva manera de caminar tan magnètica i segura alhora (una manera de caminar tan identificable a primer cop d’ull com la d’Idriss Elba a Luther). I és a la sala de l’hospital on ens trobem una conversa surrealista fins a l’extrem i que acaba detonant o desencadenant tot el que passarà a continuació.
Assassinats, conspiracions i investigacions policials encreuades aniran perfilant la vida d’una tranquil·la comunitat que anirem veient capítol rere capítol. Veurem el valor de la vida i la importància que tenen les decisions que prenem així com les seves conseqüències.
Tot i que és sòbriament dramàtica, la sèrie fa gala també d’una mala llet i d’un humor negre brutals que t’arrenquen fàcilment la riallada, amb certs tocs sentimentals, i no pas sentimentaloides, i que aconsegueix que els capítols d’una hora de durada se’t facin extremament curts.
Es tracta d’una minisèrie llarga o una sèrie antològica de 10 capítols. Cada temporada tindrà un cas a investigar a l’estil de True detective o American horror story. Això és una bona notícia, ja que parlem de trames perfilades i tancades de principi a fi, sense exigències futures, sense estar subjectes a les audiències, a les crítiques, a les cadenes…
En aquests temps en què els fans de les sèries ens motivem moltíssim amb certes novetats, ens fem palles mentals i deixem anar per la boqueta allò de “oooh, és la millor sèrie de l’any” tantes vegades, la història es repeteix. Ja ho vam dir pels volts de gener-febrer amb True detective i ara a l’abril-maig ja se senten les primeres veus que diuen que Fargo és una dura competidora per al podi. En fi, ja ho veurem, i esperem que puguem dir-ho moltes vegades, perquè voldrà dir que haurem tingut la sort de gaudir de grans propostes.
Fargo. Una sèrie altament recomanable que segur que serà la delícia dels espectadors tant si són fans com si no ho són de la història original.
Per tant, en resposta al títol d’aquesta entrada, crec que SÍ.
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu