“Le vent se lève… il faut tenter vivre!” (Paul Valéry)
“El vent s’aixeca… s’ha d’intentar viure!”. Amb aquesta citació comença l’últim viatge de Hayao Miyazaki pel món de l’animació. Cinquanta anys en què ens ha regalat algunes de les millors obres mai dibuixades per a la gran pantalla. I –no podia ser menys– per al seu comiat ens deixa un testament cinematogràfic monumental. Una carta d’amor apassionada i apassionant, una obra mestra del cinema que tant funciona com a compendi del seu cinema com a peça autònoma i diferent de la resta. Una pel·lícula en què Miyazaki torna a tocar el cel.
No sabem si és arran de la referència a Valéry o pel fet que és el seu film més realista, però hem notat que amb aquesta excusa alguns cahieristes han pujat al carro d’avalar el mestre Miyazaki, a qui fa anys els amants de l’animació rendim devoció i un cert culte. No importa, el seu cinema, tan ampli de mires, té cabuda per a tothom.
El viento se levanta narra la història de Jiro Horikoshi, que fou el responsable màxim de molts dels dissenys de caces de combat japonesos durant la Segona Guerra Mundial, entre els quals el més cèlebre, el Mitsubishi A6M Zero (sí, aquells que van bombardejar Pearl Harbor i que els kamikazes van fer malauradament cèlebres). Lluny de ser un biopic dels que s’estilen, Miyazaki concep la pel·lícula com un cant a la vida, malgrat que l’ombra de la destrucció hi és present en tot moment. Per una banda, explica com el protagonista compleix el seu vell somni de fer les millors màquines de volar de la història del seu país. Un desig que té 
des de ben petit, quan somia convertir-se algun dia en enginyer aeronàutic com el seu ídol, l’italià Caproni. I, com ell, desitja construir màquines que volin i transportin persones, i no bombes com acabaran fent les seves creacions… Per l’altra, descriu l’amor tràgic que viurà al costat de la seva estimada Naoko, una relació romàntica que recorda molt la de Tokio blues, de Murakami, i els memorables melodrames de Douglas Sirk.
Les dues històries s’entrellacen constantment, vertebrades per un tempo lent però sense pausa, necessari per gaudir cada fotograma. Com a humanista que és, sap portar el relat al seu terreny i fugir d’un possible enaltiment del bel·licisme, no debades el marc de l’acció se situa al Japó imperialista i el punt de vista que s’adopta és el de l’anomenat Eix del Mal (Itàlia, Alemanya i el Japó són els països protagonistes). Se’n surt situant la guerra en fora de camp i només fent-la present com a ombra que plana sobre les nostres vides. Com la mort que persegueix la seva estimada per culpa d’una malaltia incurable. I, per si a algú encara no li queda gaire clar, una sèrie de personatges es presenten com a pacifistes o, si més no, neutrals (l’amic alemany a l’hotel, el company de feina perseguit per la policia i el politburó que busca les pessigolles al protagonista).
Volar com a metàfora de viure.
Jiro Horikoshi com a àlter ego de Miyazaki.
Una equació que, com el títol, eleva la pel·lícula fins a tocar el cel.
Adéu, mestre!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn