Menú de navegació+

‘Snowpiercer’: el món pel forat d’un tren

Publicat el 13 maig, 2014 per a Cinema |

A+ | a-

Snow-Banner-01
Que fàcil que és explicar les coses amb metàfores, i que difícil que és no caure en l’esnobisme quan es fa. Si deixem de banda els discursos polítics amb reflexions marítimes i ens centrem en el cinema, sobretot en el de ciència-ficció, les metàfores són normalment agraïdes. Per posar només un parell d’exemples bastards, el programa de televisió de The running man (1987) o l’illa de Battle Royale (2000) o la recent Elysium (2013) ens serveixen per fer pensar al personal sobre la societat del moment. Aquest any li toca fer aquest paper a l’espectacular Snowpiercer, de Joon-ho Bong.

Espero que perdoneu el vostre humil narrador perquè tinc ganes de fer, per primera vegada, allò d’explicar punts a favor i punts febles,Mason_(Snowpiercer) que tant ens diuen de fer quan hem de decidir alguna cosa. Doncs apa!

A favor:

L’argument: el món tal com el coneixem ha desaparegut i vivim en un planeta cobert de neu i gel. Tota la humanitat viu dins d’un tren creat per un il·luminat que va preveure la fi de la vida terrestre i va idear una arca de Noè viària perquè la raça humana no s’extingís.

SnowpiercerEls actors: Chris Evans, canvia la màscara del Capità Amèrica per una prominent barba  encarna el líder escollit per salvar els pobres i que patirà l’ira de les classes benestants. John Hurt, obligatori en qualsevol film postapocalíptic, és el cervell de la resistència. Ed Harris es vesteix de capità Nemo i canvia el fons del mar per les vies del tren. Cal destacar la immensa, i no per la pinyata, Tilda Swinton i també el paperet brillant de l’estimada Allison Pill (des de que va ensenyar els pits a Twitter me la miro diferent). Em deixava el toc exòtic i el personatge que hi posa l’humor, l’actor sudcoreà Kang-ho Song (The host, Thirst)

El director: precisament va captivar occident amb la divertida i emocionant The host, a partir d’aquell moment Joon-ho Bong no ha defraudat i demostra la seva solvència a Snowpiercer. Domina a la perfecció els espais petits, fet que permet mantenir la intriga i sorprendre en l’espai reduït dels vagons de tren.

El còmic: la pel·lícula és fidel a l’estètica claustrofòbica de la novel·la gràfica Le Transperceneige, dels artistes francesos Lob,Snowpiercer_concept-art_660 Legrand i Rochette.

El moment: el tren és el món i cada vagó és una classe social o un espai directament lligat a la categoria dels usuaris, per tant la part de la cua són els pobres i el cap, els més rics. El meu moment és quan arriben al vagó que se suposa habitat per la classe mitjana i no hi ha ningú, està buit. Moltes teories socials actuals vaticinen que l’objectiu de la classe alta és l’eliminació de la mitjana per poder augmentar la diferència econòmica entre persones i mantenir, fins i tot augmentar, el control sobre les classes inferiors.

En contra:

– El ritme: trepidant al principi, va de baixada i en el tram final, el que se suposa més apoteòsic, es va apagant lentament i afluixa la intriga i alenteix l’acció.

– La durada: pel meu gust va tot massa de pressa, han d’explicar-ho tot en només dues hores i es fa curt. Hi ha aspectes i detalls que m’agradaria que s’exploressin més. Segurament no dóna per fer una trilogia, ara bé, augmentar mitja hora més el metratge potser hauria servit per poder mantenir el ritme de l’inici fins al final.

Ja que avui he fet un post més convencional també donaré puntuació: 8/10

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.