Ja ha arribat el final de la segona temporada de Vikings i amb ell s’ha refermat com una sèrie d’allò més vàlida. No hi ha hagut res espectacular en comparació amb la primera temporada, ja que ha anat seguint una línia similar, però afegint-hi mala bava, traïcions impossibles i més sang.
Ragnar Lothbrok és el nom que més ressona durant tota la sèrie, però ell no és el protagonista, es tracta del catalitzador. El que reclama tota la nostra atenció és la història en si mateixa, els fets i les seves conseqüències. Sempre seguint en Ragnar escalant la muntanya del poder fins a arribar a derrocar el rei Horik i, per tant (tot i que no s’ha vist a la pantalla), convertint-se ell mateix en rei.
Hi ha un clar joc de poder, un joc de trons suavitzat a diverses escales: en Rollo traint el seu germà; el Jarl Borg aconseguint els dominis d’en Ragnar durant la seva absència; la Siggy i en Floki canviant, aparentment, de bàndol; en Ragnar escollint la fèrtil princesa Aslaug abans que la Lagertha. La mateixa Lagertha essent violada i maltractada pel seu nou marit, però més forta que mai, girarà la truita i passarà a ser la Jarl Ingstad, i sobretot el gran jugador, el rei Ecbert de Wessex (magníficament interpretat per Linus Roache), una peça clau per a la tercera temporada gràcies al pacte de pau i oferiment de terres que fa als víkings. I per acabar, el gran traïdor, el mateix rei Horik, el rei de les punyalades per l’esquena, volent-se desfer a tota costa d’en Ragnar i els seus amics més propers.
Sí que hi passen coses, a Vikings, direu. I sí, s’ho poden permetre per diversos motius. El primer és que la narració va a un ritme considerable. No es deturen a mostrar-nos les diverses psicologies dels personatges, sinó que van directes a narrar la història donant petites pinzellades del caràcter dels personatges. Poc més. El problema ve quan, en el darrer episodi, ens intenten colar la mort de Tornstein com quelcom impactant. Però, a part que és amic d’en Ragnar i un bon paio, què més sabem d’ell? Ben res. Com podem plorar, doncs, la seva mort? No podem. I el que més greu sap és que la podríem haver plorat molt si així ho haguessin volgut. A més, es permeten fer força salts temporals. El més destacat és de quatre anys i queda exemplificat amb Bjorn, que passa de ser un nen innocent a ser un home amb ganes d’usar la destral i altres eines de la seva anatomia.
Diverses escenes són dignes de dur l’etiqueta de “memorables”, ja que marquen un abans i un després a la sèrie. I he de començar per la perfecta crucifixió d’Athelstan i el bellíssim, alhora que dolorós, sacrifici del Jarl Borg, “the blood eagle”. En ambdós casos les escenes es tracten amb una poètica poc habitual en aquesta sèrie, poètica que ja ens van regalar en un dels millors episodis de la primera temporada, Sacrifice (1×08), quan es dirigeixen al temple d’Upsala. El següent moment l’encapçalen el rei Ecbert i la seva dualitat en admirar tant el seu déu com els deus víkings o romans, demostrant ser un home culte i obert de mires. És mentre coneixem aquesta passió per les coses paganes que se’ns mostren imatges de víkings i anglosaxons en els mateixos escenaris i ritus: preparant els exèrcits, lluitant, casant-se, vivint el dia a dia, i veiem, realment, que hi ha moltíssimes més semblances que diferències entre ells, i, al cap i a la fi, entre nosaltres. Acabo amb el moment màgic o sobrenatural, que no pot venir de ningú més que de Aslaug amb la seva profecia sobre el seu nadó, un monstre sense cames. Que se’n farà? Jo no l’he tornat a veure des de fa força episodis.
Un altre aspecte a tenir present és la millora de les batalles. Han guanyat en espectacularitat i en la versemblança de les coreografies, però no són perfectes. Hi ha un problema greu amb el control del ritme. En una diferència de cinc segons tenim escenes a càmera ràpida i d’altres a temps real, però sense cap lògica en el seu acoblament. Res que s’apropi al gran espectacle de contrastos que va ser 300. Està clar que no els podem demanar el mateix, però sí una certa coherència. En canvi, no tinc cap queixa sobre les actuacions, totes per sobre de la correcció gràcies a un bon treball de càsting.
Potser Vikings no serà una sèrie que perduri en el nostre record durant molts anys, però poc a poc, pas a pas, va aprenent dels seus errors i millorant en trames i tensions. Els nostres víkings ens han demostrat que les traïcions es paguen cares i que la fidelitat i l’honor els defineixen.
Ells ens han donat la seva paraula i ens confirmen una tercera temporada pel 2015. I vosaltres, els doneu la vostra?
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752