Aprofitant que el maig és el mes de Star Wars –perquè el seu creador celebra l’aniversari, totes les pel·lícules de la saga s’han estrenat en aquest mes i ha començat el rodatge de la setena entrega-, he començat a revisar tota la filmografia per ordre cronològic de la història i amb la mirada d’un principiant en el tema. De fet sóc de la generació que va descobrir el cinema de ciència-ficció amb la quarta part de Star Wars, que de fet va ser la primera, vaja un garbuix mental per als que volen introduir-se en aquest món i posar-se al dia abans de l’estrena de la part dirigida pel deixeble de l’innominable J.J. Abrams.
Per aquest motiu hem pensat fer una guia per als no iniciats des d’una vessant més verge, de novell a novell, perquè us asseguro que l’any vinent els Bastards experts en el tema us ompliran de posts ben estructurats amb totes les anècdotes de la saga. De fet el més interessant de tot plegat són les històries, detalls i curiositats que s’han format a partir d’aquesta idea original de George Lucas. En definitiva, hi ha molt friqui per aquí que idolatra Star Wars, per tant fa falta algú amb seny per fer-vos tocar de peus a terra. M’han escollit a mi, no tenien alternativa.
Episodi I – L’amenaça fantasma: només hi falten els Teletubbies
Fitxa tècnica: guió i direcció: George Lucas Actors: Liam Neeson, Ewan McGregor, Natalie Portman Música: John Williams
Argument: fa temps en una galàxia molt llunyana conviuen junts amb harmonia totes les espècies de l’univers. Aquest període de pau es veu trencat quan la Confederació del Comerç Interplanetari decideix impedir la lliure circulació de comerç i posa entre l’espasa i la paret el poder del Senat. L’òrgan de govern decideix demanar ajuda als mestres jedis per solucionar l’embolic.
Anàlisi d’un principiant: la primera escena és un escrit en un cel estrellat mentre ens fan un resum per situar-nos en la història, ja fa malfiar que hagin de fer una explicació escrita quan normalment amb un guió una mica estructurat no cal aquest recurs. De mica en mica hauríem d’anar trobant el sentit a l’univers Star Wars sense necessitat ni d’una veu en off ni d’un resum. Encara sort que no hi ha veu en off, és una d’aquelles coses que no deixen indiferent, o ajuda a seguir la història perquè té un sentit o es torna odiosa i no deixa gaudir de l’espectacle. Per exemple, val molt la pena tenir un narrador a American beauty (1999) i és totalment innecessari a El perfum (2006). Parlant de la pel·lícula de Sam Mendes, cal dir que es va estrenar el mateix any que L’amenaça fantasma, Matrix i El club de la lluita, per exemple. Només ho dic perquè sol ser inevitable comparar pel·lícules realitzades al mateix temps, més que res per 
saber si els recursos utilitzats eren els millors de l’època. En el cas que ens ocupa perd en qualsevol comparativa, ni tenim un bon guió, ni una bona posada en escena, ni un bon treball artístic, ni uns bons efectes especials, ni uns diàlegs dignes. De fet, només es pot destacar la banda sonora de John Williams.
Tot i l’esforç artístic perquè els alienígenes tinguin una presència digna no ho aconsegueixen, a més hi ha massa tipus de personatges i no tenen cap sentit en la història, es busca omplir les escenes amb una quantitat de personatges innecessàries per a la trama, només explicable per la quantitat de ninots que pots posar a la venda per Nadal. D’entre tots aquests extraterrestres (tots ho són perquè si és en un lloc molt llunyà fa molts anys la terra no existia), destaca negativament la raça dels Gungan, del planeta Naboo, que, entre que no parlen bé, barregen la majoria de síl·labes, caminen com si fossin cantants de rap col·locats de crack i no saben lluitar, no sé què hi fan a la història. Pressento que no serà l’última espècie innecessària en aquesta saga.
El més trist de L’amenaça fantasma és la incapacitat de generar escenes d’acció meritòries, d’aquelles que ens fan estar enganxats al sofà i notem com l’adrenalina se’ns dispara. Res de res, quatre trets amb pistoles làsers, unes espases lluminoses que fan molt soroll i prou, perquè la lluita cos a cos entre el Jedi i el Sith (que vindrien a ser la representació del bé i el mal) fa vergonya, com també la lentitud amb què es desplacen pels passadissos del regne el grup de soldats encapçalats per la princesa Amidala quan volen recuperar el poder. Tot plegat massa lent, poc agressiu, personatges poc intrèpids (només se salva el jove Anakin Skywalker, que, com a mínim, hi posa ganes). En algun moment patia perquè només faltava que sortissin de darrere alguna columna o al mig del desert els quatre Teletubbies per repartir abraçades a tort i a dret. Desgraciadament no haurien desentonat.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1