Neil Blomkamp retratava la repressió post-apartheid amb una metàfora alienígena a District 9 ensenyant la brutalitat amb què es reprimia la població de la perifèria, que vivia en una espècie de faveles més a prop d’un camp de concentració que de les barraques típiques de qualsevol àrea metropolitana. A Zulu el director francès Jérôme Salle situa l’acció entre els tres esglaons socials que conflueixen, ordenadament, a Ciutat del Cap. Per una banda viatgem a la part alta de la ciutat, amb els xalets habitats per els rics de raça blanca que tan bé descrivien Tom Sharpe (Reunión tumultuosa) o Henning Mankell (Antílopes). La nova burgesia blanca, de fet, és la mateixa d’abans amb el perdó i l’amnistia del govern Mandela, i viu completament al marge del que passa a la ciutat, només es barregen amb els altres si és per benefici propi. La classe mitjana no apareix gaire en el film, només se’ns n’ensenya una petita mostra en què els veiem enmig de la lluita entre rics i pobres, donant consells a tort i a dret. Des de fora del conflicte és on viu millor. La classe pobra viu en barris miserables i es guanya la vida com pot, amb la incapacitat de poder canviar res perquè, encara que sembli que alguna cosa ha canviat, tot segueix igual, amb les mateixes grans diferències segons el color de la pell.
El nexe d’unió entre aquests mons és el capità de policia Ali Sokhela, Forest Whitaker, nascut en un barri marginal que va veure com els racistes cremaven el seu pare i va patir en la pròpia pell la brutalitat de la policia blanca quan el van perseguir de nen i el van castrar. Sense vida sexual convencional i havent perdonat tots els repressors de la seva raça, el capità imparteix justícia amb bona voluntat. Però no n’hi ha prou amb bona voluntat quan una nova droga converteix els consumidors en assassins o suïcides despietats. L’acompanyen en la investigació un detectiu eficient tot i que és addicte a l’alcohol i a les dones, i un policia casat, amb dos fills i que està passant una situació difícil a causa de la malaltia de la seva dona. Tots tres intentaran esbrinar qui és el criminal que està matant noies blanques de bona posició social i les deixa completament desfigurades. Quan estiren el fil s’adonen que el que estan investigant és més global i els interessos econòmics d’una multinacional està darrere de tot plegat.
Qualsevol pel·lícula policíaca necessita uns elements imprescindibles per funcionar: un bon escenari, trama que enganxi i actors solvents. A Zulu ho trobem tot: Ciutat del Cap permet escenes trepidants de tot tipus, amb espais claustrofòbics com els carrers de les
barriades perifèriques i espais oberts com les seves platges, ideals per a una lluita cos a cos sanguinària i sorprenent. La història està plena d’interrogants i de misteri, amb personatges interessants ben estructurats. Orlando Bloom i Forest Whitaker estan perfectes en el seus papers, el primer, lluny dels papers dirigits al públic femení i de la gent amb malles, mostra una faceta més bruta i violenta. Whitaker, amb uns quants quilos de menys, representa la personificació de la ràbia retinguda per la raó, per fer el correcte, el que s’espera per poder construir un món millor. No sempre es poden reprimir les emocions.
Zulu aconsegueix l’equilibri necessari per agradar a un públic ampli, aquell que busca violència sense passar-se, moments de misteri i la victòria dels defensors de la humanitat. Com passa normalment, la victòria no pot ser completa.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1