La festa Otaku més gran d’Europa se celebra a Düsseldorf cada any a mitjan maig. El Japan-Tag (dia del Japó) reuneix activitats variades com la venda de mangues, tallers d’origami, sumo, judo, anime, venda de videojocs i còmics amb una gran festa de clausura amb espectaculars focs artificials de tots colors.
Aquest any ha destacat la presència de Crown x class, una banda visual de música Kei amb una espectacular i acolorida energia pop que combina tradició i modernitat nipona. A l’apartat de films, Blackbox, la sala del museu del cinema de la ciutat, ha servit l’espectador més exigent amb un assortit de films experimentals orientals que rarament es poden veure als festivals europeus actuals. 
Düsseldorf és la ciutat amb més residents japonesos del món fora del Japó. No és gens estrany topar-te pel carrer grans grups de nens, adolescents i famílies del sol naixent a cada cantonada i barri. La ciutat té una escola que segueix al peu de la lletra el currículum educatiu d’aquell país i l’escola Internacional de Düsseldorf -que visito com a mínim una vegada l’any per qüestions de feina- ja té el 30% de l’alumnat amb passaport japonès.
El highlight del Japan-Tag és la quantitat d’otakus que omplen el passeig que dóna al Rin. El festival de joves vestits dels seus superherois, personatges manga o lolites adolescents és marejant. Comencen a reunir-se a les 10 del matí, el nombre s’incrementa al migdia i acaben tots sota la música nipona i els focs artificials amb la rara combinació de cervesa alemanya, sushi, salsitxes i gelat japonès.
Alguns despistats es disfressen de Freddy Krueger o Spiderman i fan pinta de perduts. La majoria, però, segueix al mínim detall la moda Otaku del barri d’Akihabara a Tòkio del qual ja vaig fer un article a propòsit del vídeo musical de la Kirsten Dunst, amb vestits i ornaments importats o fets per ells mateixos. En aquest punt, un es pregunta com seran els pisos d’aquests seguidors semifanàtics del Japó. La majoria tenen poc més de vint anys i sembla que viuen dins d’un univers anime lluny del món real, però és clar, no els culpo, l’embolcall dels bastards és exactament el mateix.
A l’apartat d’art vaig tenir l’oportunitat també de parlar amb el pintor Umeno Makoto. Fill del col·leccionista d’art més important del Japó –Umeno Takashi– Makoto utilitza elements de pura energia a les seves pintures, que es transmet al públic i el deixa sense paraules. Un dels acompanyants amb els quals anava literalment va esclatar a plorar davant dels seus quadres, bocabadat per la representació minimalista que destil·laven. La seva representant -en francès i amb un gran somriure de satisfacció- ens va dir que el pintor ens els regalava. Jo, per no abusar, només vaig gosar fer les fotos corresponents per aquest article mentre que el meu acompanyant acabaria comprant-ne quatre a un preu que envejaria qualsevol marxant d’art gràcies a la generositat del pintor.
Esteu formalment convidats a sake. Si algun any decidiu pujar a Düsseldorf pel festival del dia del Japó, teniu un sake i un àpat típic de les interminables paradetes nipones pagat per gaudir millor de la festa. Avui no he parlat gaire de cinema, però ha valgut la pena, almenys per les fotos dels otaku que em vaig dedicar a fer per intentar captar els millors instants del dia i que publico aquí en part, com a testimoni d’un imaginari que, vulguem o no, pràcticament sempre tendeix a convertir-se en realitat, robant directament les sàvies paraules d’André Breton del seu gran llibre de poemes, Le Revolver à cheveux blancs.
«Domo arigato», com dirien alguns. I tornem l’any que ve.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo